Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  senyor
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SENYOR, -ORA m. i f.
|| 1. El qui té autoritat sobre un territori, sobre persones o coses; cast. señor. Nós Aben Juseff Miramomellí, senyor de Marrochs, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Es un Déus tan solament, pare e creador e senyor de tot quant és, Llull Gentil 11. Es pus covinent cosa... que lo rey do sentència sobre son poble que no fa altre qui no sia senyor del poble, Llull Cont. 253, 11. Els reys són senyors de la gent, e los savis senyors dels reys, Jahuda Dits, c. 6. Venia lo rey ab tots los grans senyors de títol, Tirant, c. 59. Angels e sants l'atorguen per senyora, Trobes V. Maria [94]. Quedaren senyores de la terra, Penya Mos. iii, 57. Senyor natural: el qui en el feudalisme tenia autoritat damunt certes persones (els vassalls) per dret hereditari. Tot ço e quant bon vassall és tengut al senyor natural, doc. a. 1452 (Miret Templers 574).Senyor de qui fa fer: persona de molta autoritat (Mall.). Especialment: a) Persona que té autoritat damunt una altra per raó del contracte amb què aquesta s'ha constituït en servent seu. Negú no pot seruir dos senyors, Evang. Palau. Es capellà diu missa a s'hora que volen es senyors, Roq. 34.—b) Nostre Senyor, o Déu Nostre Senyor, o simplement el Senyor: nom de respecte amb què s'anomena Déu. Nostre Senyor Déus Jesuchrist, Llull Blanq., pròl. Nostre Senyor Déus los ha creats, Llull Felix, pt. i, c. 1. Així en pau y silenci veu l'home del Senyor, Costa Trad. 108. Si Déu Nostre Senyor em mantenia el delit, Ruyra Parada 3.—c) Nostra Senyora: nom de respecte que es dóna a Maria, Mare de Déu. En les festes de Nostra Senyora de Mars y de Agost, doc. a. 1599 (Col. Bof. xli, 390). L'Assumpció de Nostra Senyora, Rosselló Many. 157.—d) Ai, Senyor!: exclamació de dolor, de sorpresa, de temor.
|| 2. El qui té la propietat o l'ús lliure d'una cosa; cast. dueño. Nul senyor de leny qui compra ànchora, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Lo senyor de la obra los ho deu dir e demostrar, Consolat, c. 54. Fer-se senyor de una fortalesa, Lacavalleria Gazoph. Segons els tropis que li donaria el senyor de la maleta per haver-la-hi salvada, Penya Mos. iii, 23. Senyor de lloc: propietari de masia. Senyor i major (o senyora i majora); propietari absolut; cast. amo y dueño. Senyora, majora e usufructuària de tots e sengles béns meus, doc. a. 1583 (Aguiló Dicc.). Esser senyor de fer tal o tal cosa: tenir llibertat per a fer-la. Seria un màrtir complet sense trobar-me senyora de treure cap a carrer, Roq. 27. Fer senyor d'una cosa a algú: donar a algú el poder de disposar d'aquella cosa. «Sa meva amor no l'he dada | ni n'he fet ningú senyor; | jo la guard p'En Salvador | de s'Hort d'En Prim, que m'agrada» (cançó pop. Mall.). Esser senyor de si mateix: poder obrar lliurement, no estar subjecte a ningú.
|| 3. El qui té riquesa o consideració social superior a la dels obrers o menestrals; cast. señor. Ja sé que sou noble y molt senyor, Vilanova Obres, xi, 234. Un senyor que tenia tres filles, Verdaguer Exc. 28. De pares menestrals vénen fills senyors, Benejam Ciutad. 20. Mig senyor o mitja senyora: persona que vol figurar com si tingués més riquesa o posició social que no té. Conech lo tarannà d'aquestes mitges senyores, Vilanova Obres, xi, 156. Senyor de pega (Barc.), o fet de pressa (Empordà), o d'estamenya (Mall.), o de siurell (Mall.), o de mitja requesta (Men.): mig senyor. Senyor de tot l'any: nom burlesc que es donava al porc en els segles XVIII i XIX (Aguiló Dicc.).
|| 4. adj. Digne d'esser d'alta posició social; refinat, generós com escau a persones riques o d'alta categoria; cast. señor. No es pot pas negar que això és senyor i distingit, Oller Febre, i, 298. Qualques cases senyores de la vila, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 14). La festa del Corpus, a Benassal és una festa senyora, Salvador FB 72. Rusiñol era massa senyor per a tirar una galleda d'aigua freda enmig de la cordialitat d'una festa, Pla Rus. 325. Quedes tan senyora, amb el coll enlaire!, Llor Jocs 11. Terra senyora: terra generosa, que produeix molt amb poc treball. a) iròn., aplicat al que treballa poc. En la indústria surera, els obrers anomenen senyors els triadors, perquè són els més hàbils i els qui passen menys de pena corporal en llur treball (Empordà).
|| 5. Tractament de cortesia que s'aplicava a persones d'autoritat o d'alta posició social, i actualment s'ha generalitzat aplicant-se a tota persona amb qui no es té intimitat, confiança o gaire coneixença. a) (ant.) Avantposat al nom d'un sant. Retrau mon senyor sent Jacme, que fe sens obres morta és, Jaume I, Cròn. 1. Lo beneyt senyor sant Ypòlit, doc. a. 1402 (Col. Bof. xli, 215).—b) Avantposat al títol d'una persona de gran dignitat. Salvant dret del senyor Rey, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Com la senyora infanta passà d'esta vida, Muntaner Cròn., c. 291. La senyora Reyna, Metge Somni ii.c) Avantposat a un nom de professió, càrrec o altre nom comú. Per donar a les senyores monjes, doc. a. 1547 (Segura HSC 168). Oh mon senyor Gall, Faules Isòp. 4. A Catarina majordona del senyor Comanador, doc. a. 1609 (Miret Templers 583). Als senyors redactors de L'lgnorància, Aguiló Poes. 147. La lliçó que el senyor mestre em donava, Serres Poes. 25.—d) Avantposat a un nom propi de persona. La senyora Pepa es girà, Vilanova Obres, iv, 10. Era el senyor Lluch un vey, Penya Poes. 291. Don Jaume fou el tipus inconfusible del fabricant noucentista... No hauria tolerat que li diguessin «don» Jaume, sinó «senyor» Jaume, com és costum, encara avui, entre molts fabricants, Pla Rus. 22.—e) Amb ús absolut i en cas vocatiu, dirigint-se a algú amb cortesia. Yo'm son encontrat ab vosaltres, senyors, en est loch, Llull Gentil 299. Molt honorable e honesta senyora, Valter Gris. 2. Veniu, honestíssimes senyores, Tirant, c. 423. S'usa especialment en les afirmacions (sí senyor) i negacions (no senyor, no senyora) per treure duresa a la simple partícula afirmativa o negativa. No senyor, no hi toca pas, Pons Auca 55. No senyor, que no hi só, Vilanova Obres, xi, 8.
|| 6. Home o dona (de qui es parla amb cortesia o respecte); cast. señor, señora. Hi ha un senyor... que també està enamorat de sa meua fia, Maura Aygof. 29. Les senyores d'edat, Vilanova Obres, xi, 13. Especialment: a) Senyora: dona casada (per oposició a senyoreta).
|| 7. Marit o muller (anomenat o anomenada amb especial respecte); cast. esposo, esposa, señora. ¿Per què no és vengut ab sa seua senyora?, Penya Mos. iii, 160. Tinc el meu senyor que m'espera, Ruiz Nov. 90. Els castellans han inventat de dir «la meva senyora»; ells ho feren córrer per Catalunya i per Itàlia; però això a tot arreu és una cursileria; ... quan parlem de la pròpia dona, el millor que podem fer és dir «la meva dona»; si volem marcar una certa distància entre nosaltres i el nostre interlocutor, direm «la meva muller», Carner Bonh. 61-62.
|| 8. fig., avantposat a un nom, equival a ‘molt gran’; cast. señor. «El nostre porc és un senyor porc»=és un porc molt gros.
    Loc.
—a) Encara no és mort Nostre Senyor: es diu per donar coratge a algú que ha perdut l'esperança.—b) Fer-se dir «sí senyor»: esser molt orgullós, i també esser molt respectat.—c) Com un sí senyor: sense vacil·lació. «A les nou te n'aniràs a escola com un sí senyor».
    Refr.
—a) «Serveix a senyor, i tindràs dolor».—b) «Amor de senyor, aigua en cistella».—c) «Fes el que el teu senyor diu, i amb ell menjaràs perdiu».—d) «Tal és la senyora com és la criada»; «Bon senyor, té bon pastor».—e) «Al teu senyor, paga-li els drets, i allunya't de les seves parets»: recomana complir les obligacions amb els rics o revestits d'autoritat, però sense prendre-hi massa contacte o familiaritat.—f) «Ni de burles ni de veres, amb ton senyor no vulguis partir peres»; «Si amb ton senyor vols partir peres, ell es menjarà les madures i tu les verdes».—g) «Déu ens guard aquest senyor, per por de pitjor»; «No diguem mal d'aquest senyor, que no ens en vingui un de pitjor».—h) «De porc i de senyor, n'han de venir de casta» (o «de mena»): vol dir que encara que tingui riquesa, el qui no té principis d'educació no pot esser senyor vertader.—i) «Si vols esser bon senyor, casa't amb dona inferior».
    Fon.:
səɲó (or., bal.); səɲú (Ross.); seɲó, siɲó (occ.); seɲóɾ, siɲóɾ (val.); saɲó (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: senyoràs, senyorarro.—b) Dim.: senyoret, senyoretxo, senyorel·lo, senyoreu, senyoriu.—c) Pejor.: senyorot.
    Var. ort.
ant.: senior (doc. a. 1237, ap. Rev. Biblgr. Cat. iv, 27); segnor (mat. doc., ibid.); seinor (Hom. Org. 2); seynor (doc. a. 1288, ap. RLR, iv, 506); seyor (doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 324); senjor (doc. a. 1230-57, ap. Pujol Docs. 21); sennior (doc. a. 1244, ap. Pujol Docs. 20); seynnor (doc. a. 1270, ap. Capmany Mem. ii, 35); senor (doc. a. 1230-57, ap. Pujol Docs. 21); sayor (Graal, pass.).
    Etim.:
del llatí sĕniōre, ‘vell’, ‘persona d'autoritat’.