Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sermó
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

SERMÓ m.: cast. sermón.
|| 1. ant. Discurs, parlament públic en general. Quant lo rey d'Aragó... hac fet hun llonch sermó de aquesta rahó, Desclot Cròn., c. 167.
|| 2. Discurs pronunciat en públic per un sacerdot per a instrucció religiosa o edificació dels assistents. Molt fortment loaven al frare lo sermó, Llull Blanq. 18. Aquí faem cantar misses e fer sermó, Pere IV, Cròn. 76. En temps que no hoen sermons per les trones, Proc. Olives 1264. Sermó de Quaresma: cadascun dels sermons que es fan durant la Quaresma per a inculcar les veritats de la fe i la necessitat de fer penitència. Sermó de la galtada: el que es predica el Dijous Sant a la nit en commemoració de la presó de Jesucrist i de la seva compareixença davant Herodes i Pilat (val.).
|| 3. fig. Amonestació o exhortació llarga, insistent. Després d'un sermó llarg d'ella, se li va girar d'esquena, Ruyra Parada 16. Mai Leocàdia no va dir res a María Lluisa, ni li va fer cap sermó, Sagarra Vida, ii, 104. Avui estic de bona lluna i no he vingut per escoltar sermons, Llor Hist. 68.
    Loc.
—a) D'un lledó fer un sermó: treure conclusions exagerades d'uns principis insignificants.—b) Dur algú a sentir el sermó: induir-lo hàbilment a fer allò que espontàniament o per propi gust no hauria fet.—c) Estar ja en el sermó de les galtades: haver arribat al moment culminant d'un esdeveniment (val.).
    Refr.
—a) «Bon sermó tindrem, si el predicador no s'escanya»: es diu irònicameut quan se sent tossir el qui ha de parlar en públic, o quan s'observa que el qui ha d'actuar fa mala cara.—b) «Avemaria curta, sermó llarg»: es diu referint-se a esdeveniments en què una part bona queda compensada per una altra de dolenta.—c) «Allà on no hi ha devoció, no cal fer-hi sermó»: es diu parlant de persones que no volen escoltar consells.—d) «Fes bé i no facis mal, i altre sermó no cal»: és el resum més sintètic de les normes de moralitat.
    Fon.:
səɾmó (occ., bal.); seɾmó (occ., val.).
    Intens.:
—a) Augm.: sermonàs, sermonarro.—b) Dim.: sermonet, sermonetxo, sermonel·lo, sermoneu, sermoniu.—c) Pejor.: sermonot.
    Etim.:
del llatí sermōne, ‘conversa, parlament’.