Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sobrer
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOBRER, -ERA adj.
|| 1. ant. Superior en força; que supera o domina; cast. superior, superador. Les coses per les quals hom és vensedor e sobrer a sos enemichs, Llull Cont. 137, 11. Com lo senyor Rey serà pus sobrer e pus poderós a sos enemics..., major honrament serà del dit Soldà, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 19). Molts contra un han acostumat a preualer e esser sobrers, Hist. Troy. 192.
|| 2. Sobrant; que excedeix de la quantitat necessària o usual; cast. sobrante. La nostra nau no deuia anar menys de un timó que haia sobrer, Jaume I, Cròn. 487. Xuclaven la mel sobrera d'aquelles flors, Vilanova Obres, ix, 210. Sempre amb un parell de duros sobrers a la butxaca, Víct. Cat., Ombr. 57.
|| 3. ant. Gran, que excedeix de la grossària normal; cast. crecido. Gallines maors vint diners, o vint-i-dos si seran molt sobreres, doc. a. 1405 (BSCC, xiii, 36). Un canalobre de banya de cervo gran e sobrer, doc. a. 1410 (Alós Inv. 18). Pot fer mal... per goig sobrer, qui és perillosa cosa, Scachs 79.
|| 4. Superflu, innecessari: cast. de sobra. «Tanta pluja! La tenim ben sobrera!» (or., occ.). Les paraules de mossèn Llorenç... allunyaven el temor de la lluita amb el marit, que feien sobrera, Pous JF 53.
|| 5. ant. Soberg, arrogant; que abusa, que fa mal; cast. pesado. No hauia tan sobrera persona com lo caualler, Llull Felix, pt. iv, c. 11. Hauíem a fer ab mala gent, car al món no ha tan sobrer poble com són cauallers, Jaume I, Cròn. 237. Tant és lo mal dur e sobrer, Martí Garcia (Cançon. Univ. 222).
Sobrer (escrit dialectalment Sobré): llin. existent a Puig-reig, Montornés, Sabadell, La Seu d'U., etc.
    Etim.:
del llatí supĕrarĭu, ‘que està damunt’.