DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOBTAR v. tr. o intr.
|| 1. tr. Sorprendre algú sobrevenint-li bruscament, agafant-lo desprevingut; cast. sorprender. Que la ira no pusca hom sobtar ni endur a errar, Llull Cont. 144, 25. Diligència fa guardar d'esser sobtat, Llull Cavall. 24. Los chrestians foren axí soptats que pensaren de fugir, Muntaner Cròn., c. 253. Mas soptat de molta son, covench-me gitar sobre'l lit, Metge Somni i. Dispensi si la sobto, però els homes de negocis som axí, Oller Febre, ii, 119. Com si de prompte el sobtés la por, Vict. Cat., Ombr. 16. No s'alarmi! No es sobti!, Pons Auca 115. a) fig., en sentit moral. En axí com d'ome qui és tan règeament sobtat e pres que no'l leu regonèxer..., Llull Cont. 348, 12. En aquell punt que'l cobejar me sopta, Ausiàs March xxiv.—b) Descobrir repentinament; sorprendre alguna cosa. Volia veure an en Manel, sobtar-li ses impressions, Pons Auca 84.
|| 2. ant. Atacar, envestir algú a cops o a mots ofensius; cast. embestir, atacar. No sobtes hom irat, e hauràs ab eyl pau, Llull Mil Prov. 479. En Guillem... volch pendre altra carrera, mas los serrayns lo soptaven tan fort de totes parts, que no's poch defendre, Desclot Cròn., c. 36. Lo caualler... volgué pendre l'atxa, e Tirant lo tingué tant a prop e soptaua'l tant de mortals colps que no podia pendre la atxa, Tirant, c. 65. Ella'm soptà | e fort reptà | perquè'm tardava, Spill 2048. Curial ab altres colps lo soptà tan poderosament que Boca de Far desemparant lo cauall caygué, Curial, i, 45.
|| 3. ant. Fer actuar un instrument d'atac o de càstig sobre algú; cast. soltar, hincar, pegar. Tants colps li sopta sobre'l cap en l'elm, que'l li romp, Hist. Troy. 202. Y a voltes li tira lo macho gran coç | si ell massa vol soptar l'agullada, Proc. Olives 1160. Tots los demés caualls traydors ho són per molt soptar dels esperons en lur jouent, Dieç Menesc. ii, 7.
|| 4. ant. Instar; demanar amb insistència, importunant; cast. instar. Però lo cardenal lo sobtà tant, qu'ell començà a parlar, Eximplis, i, 275.
|| 5. ant., intr. o refl. Apressar-se, actuar ràpidament; cast. apresurarse. Algunes coses són que sostenen madurar, altres que's volen sobtar, Curial, iii, 25. Y sens molt trigar, tant soptí, Brama Llaur. 24.
|| 6. Interrompre repentinament; cast. cortar. Un espinguet de la Tuyas li sobtà la paraula, Pons Auca 146.
|| 7. refl. a) Coure's massa superficialment el pa o les viandes, per excés de foc; cast. ahornarse, arrebatarse.—b) Malmetre's els sembrats per l'acció d'un vent calent i sec; cast. arrebatarse.
|| 8. Posar a una bístia els guarniments per primera vegada, per domar-la (BDC, xxii, 207).
    Fon.: suptá (or.); soptá (occ.).
    Etim.: del llatí sŭbĭtāre, ‘aparèixer improvisament’.