DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SOL m.: cast. sol.
|| 1. Astre lluminós al voltant del qual gira la Terra. Avets enluminat lo món per la claror del sol e de la luna e de les esteles, Llull Cont. 51, 27. Ell hac oppinió que lo sol fos Déu, Llull Felix, pt. i, c. 3. La claredat que cessa defallint la presència del sol, Metge Somni i. A l'hora en què el sol dóna sa darrera llum, Salvà Poes. 5. Sortir o Eixir el sol: començar a aparèixer per damunt l'horitzó. A la sortida del sol: quan surt el sol. Un matí de primavera, | a la sortida de sol, Guiraud Poes. 3. Al sol eixit: tot seguit que ha sortit el sol. E nós uinguem al sol exit, Jaume I, Cròn. 527. A sol ixent: a la sortida del sol, o a la part per on surt el sol. A punta (o A puntes) de sol: quan surt el sol. A sol alt: quan el sol ja apareix considerablement més amunt que l'horitzó. Caure o Declinar el sol: aparèixer en descens cap a l'horitzó. Sol baix: el sol quan ja és prop de la posta. Era ja quasi lo sol baix, Tirant, c. 23. Pondre's el sol: ocultar-se o estar a puut d'ocultar-se darrera l'horitzó. A posta de sol: quan el sol es pon. Sol post o Sol colgat: poc després de pondre's el sol. De sol post del dimecres entrò al sol exit del diluns, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 305). E quan nós entram per la ost, podia esser prop del sol post, Jaume I, Cròn. 61. Recollida la senyora vers ora de sol post, doc. a. 1395 (Ardits, i, 52).Posta del sol: quan es pon el sol. Sol ponent o Sol colgant: la posta del sol, o la part de l'horitzó per on se pon el sol. En un puig que és de sol ponent, Pere IV, Cròn. 40. De sol a sol: des que surt el sol fins que es pon. Sperats un bell dia e recullits-vos en lo nom de Déu, car de sol a sol vos hauran, doc. a. 1385 (Soldevila PG 425). Cinch cauallers que cascun dia stauen de sol a sol ab lo rey e com venia la nit tornauen-se'n en lur camp, Tirant, c. 306.
|| 2. La claror i calentor directa del dit astre. Al sol: a lloc on arriba la dita claror i calentor directa. Y'l caragol seu... que pren ab les baves les mosques al sol, Proc. Olives 286. Fitor del sol: Solis vis, Lacavalleria Gazoph. Escalfats pel sol de migdia, Casellas Sots 9. La calrada del sol i del rubor, Alcover Poem. Bíbl. 56. Després d'haver-se amarat de sol, Ruyra Parada 11. Morí cantant al sol, Verdaguer Idilis. Fer sol: arribar a la terra la claror directa del sol. Donar o Pegar o Batre o Petar el sol a un lloc: arribar-hi els seus raigs. Prendre el sol: estar a lloc on dóna el sol. Vosaltres aneu's-en a pendre el sol, Vilanova Obres, xi, 125. Sol i ombra: ombra no gaire compacta, en la qual es veu a petits claps la claror del sol. A sol i a vent: exposat a l'acció dels raigs solars i del vent; a l'aire lliure, a la intempèrie. Les galeas estiguen... a sol e a vent, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 151).A sol i serena: exposat a l'acció dels raigs solars i de la humitat de la nit. Stant are descuberta..., que lo sol y serena la corromp, doc. a. 1632 (BSAL, viii, 414). Mitja centúria de sols i serenes, Víct. Cat., Ombr. 24. Sol fort: claror i calentor intensa del sol. Sol mort: claror i calentor fluixa del sol. Sol covat: el sol fort però entelat de núvols. Sol de forat: claror de sol que passa per una clariana quan el cel està núvol. Sol malalt: claror esgrogueïda o blanquinosa del sol. Sol plover: sol esblanqueït, poc intens, que sol esser precursor de pluja. Sol de neu: el que s'entreveu dins la boira en dies de fred o de mal temps. Estar a l'ull del sol o a ull de sol: estar exposat de ple a la claror directa del sol. Entrar el sol al cap: produir una congestió o ardor excessiva en el cervell l'acció directa del sol.
|| 3. Qualsevol astre que brilla amb llum pròpia; per ext., fig., qualsevol persona o cosa molt brillant de bellesa, de valor, d'alguna qualitat extraordinària. «Al cel, que tan amunt és, | no hi està sinós un sol, | i vós, perquè Déu ho vol, | a ca vostra en teniu tres» (cançó pop. Mall.) Voltant successivament entorn d'aquells tres sols que foren les literatures de França, d'Itàlia y de Castella, Obrador Arq. lit. 35. Sol de justícia: nom que en les sagrades escriptures es dóna a Jesucrist. Los raigs del clar sol de justícia... axí en encesa caritat la scalfaren, Villena Vita Chr., proemi.
|| 4. fig. Conjunt de raigs que imita els del sol, com ara l'ostensori d'una custòdia. Per la varilla de ferro y ànima del sol, 18 sous, doc. a. 1683 (arx. parr. de Torà). Diu Jehovà; i per entre los sols de sa corona | sa cara ha vist Alcides, Atlàntida iv. a) Sol de gall: boia de cinc suros, pròpia del palangre.
|| 5. a) Sol coronat: planta de l'espècie Helianthus annuus (Bal.); cast. girasol.—b) Sol estrellat: planta de l'espècie Callistephus chinensis (Mall., ap. Masclans Pl. 197).
|| 6. a) En el joc de cassos, el penúltim departament en què es divideix el terreny de joc i que precedeix immediatament al cel (Mall.)—b) Sol i lluna: joc de nenes, equivalent al que també s'anomena lluneta del pagès (Mall.)
    Loc.—a) El sol dels gitanos o de Montalbà: nom humorístic que es dóna a la lluna.—b) Com un sol: comparança que s'aplica a persona o cosa molt bella, o brillant, o dotada d'alguna qualitat extraordinària. Clara co'l sol, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 131). Jo reina d'amor seria | dins un castell com un sol, Costa Trad. 33.—c) Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres: fer un sol molt fort.—d) Pesar el sol abans de sortir: esser molt llest, molt deixondit d'enteniment (Mall.).—e) No tenir més que el sol que pega a la cara: esser extremadament pobre, no tenir res (val.). Un perdut, un home de mala mort, que no té més que'l Sol que li naix sobre la cara, Rond. de R. Val. 44.—f) Esser una cosa tan certa com que el sol ha sortit: es diu com a fórmula d'afirmació molt intensa.—g) El sol colgat serà vespre: ho diu el qui no té pressa ni es preocupa de la rapidesa de les accions (Empordà).—h) Acabarem amb sol: significa que acabarem una cosa relativament aviat (Vila-real).—i) No n'eixugarem per sol que faci: es diu per indicar que una persona o cosa no té remei ni solució.—j) Treure al sol més del que hi ha a l'ombra: gastar més del que es té.—l) No deixar algú a sol ni a ombra: no separar-se'n mai, anar-li sempre darrera.—m) Haver de treure algú amb un cabasset al sol, o a pendre el sol amb un garbell: es diu d'una persona envellida, malaltissa o molt tímida.—n) Treure els pedacets al sol: retreure escandalosament els defectes o les males accions que s'atribueixen a algú.—o) Farà bon sol quan faré tal o tal cosa: significa «no ho faré mai, no penso fer-ho» (Pineda).—p) Primer faltarà el sol que faré o deixaré de fer tal cosa: es diu per afirmar la seguretat absoluta d'un fet a venir.—q) Al sol de migdia: públicament, davant tothom (val.). Al sol de mig dia li plantaré en los bigots qui és cadaú, Rond. de R. Val. 34.—r) Sota la capa del sol: en tot el món. Es diu amb proposicions negatives o que contenen un superlatiu, com aquestes: «És la noia més bonica que hi ha sota la capa del sol»; «No hi ha terra més ufana sota la capa del sol»; «No n'hi ha un altre com ell sota la capa del sol».—s) El més... que el sol escalfa: el més... de tot el món. Tenia una fia... sa més grossera... y en el mateix temps sa més entonada y superbiosa que es sol escaufava, Alcover Rond. i, 72.—t) El sol crema la lluna: es diu quan a la sortida del sol encara no s'ha post la lluna (Empordà).—u) Més lluny que ses Cabrelles d'es Sol: a úna distància enorme, incommensurable (Mall.).—v) No veure sol ni lluna: esser cec, i fig., estar tancat, estojat sense sortir per res. Li tolch la vista... e asdavanch aytal que no veé sol ni luna, Graal 63. Aquesta botella... posa-la en el recó de més endins del rebostet, y que allà estiga quieta per ara sense veure sol ni lluna, Penya Mos. iii, 98.—x) Pondre's a algú el sol a migdia: morir-se-li el principal protector o succeir-li una altra desgràcia que el perjudica molt (Vallès).—y) Eixir a algú el sol a mitjanit: succeir-li un esdeveniment molt favorable, tenir una bona sort inesperada (val.).—z) Semblar que es sol és sortit per sa mala banda: començar el dia sota mals signes, amb esdeveniments desgraciats (Eiv.).
    Refr.—a) «El sol surt per a tothom»; «Quan surt el sol, surt per tothom»: vol dir que tots els homes són iguals davant Déu i davant la justícia.—b) «El sol cura tot dol»; «El sol purifica les plantes»; «A on el sol no tocarà, no vagis casa a plantar»; «Allà on el sol no tocarà, casa ni hort no hi vagis a parar»; «Si no tens sol al balcó, sovint tindràs el doctor»: es diu per indicar que el sol és un element important per a la salut.—c) «El sol és flassada dels pobres».—d) «Sol que prompte ix, dura poc»: significa que les coses massa primerenques solen fer-se malbé o desaparèixer aviat (val.).—e) «Any de sol, any d'alegria».—f) «Quan sembla que surt el sol, allavors se pon»; «Quan un es pensa que plourà, el sol traspunta»: es diu per aquells esdeveniments que resulten contraris d'allò que s'esperava.—g) «Quan ha de fer bon sol, ja comença de bon matí»: vol dir que les coses s'han d'emprendre de bona hora perquè arribin a bon resultat.—h) «No hi ha dissabte sense sol ni viuda sense dol».—i) «Gelada sense sol, pluja mou»; «Matí de boira, tarda de sol»; «Quan el sol es pon en brut, abans de tres dies ha plogut»; «Quan el sol fa cluc, no tindràs pa eixut»; «Sol blanc, senyal de fang»; «Rojor al vespre, sol a la finestra»; «Pluja de vespre, sol a la finestra»; «Sol de forat, pica més que cap» (o «plou més que cap»); «Quan el sol fa banyes, ves te'n pastor de la muntanya»; «Quan el sol relluu a Begur, aigua segur»: tots aquests refranys tenen un significat meteorològic de relació entre el sol i alguns fenòmens atmosfèrics.—j) «Per Sant Vicenç, el sol toca pels torrents»; «Dia de Sant Vicenç espanyol, bona anyada de blat si fa bon sol»; «Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser»; «Per la Candelera, el sol ja passa per la ribera» (o «ja baixa per la carretera»); «A Sant Maties, entra el sol a les ombries» (Tortosa, Maestrat); «Sol i aigua, temps de març»; «Pel març, el sol rega i l'aigua crema»; «Març marcer, sol carasser»; «El sol de març crema la cara» (o «es coneix set anys a la cara»); «El sol de març estella el cap als ases»; «Sol de març, fa pigues i barbs»; «Aigua de juliol encén el sol»; «En juliol, pobres dels qui estan al sol»; «Amb bon sol, bat el juliol»; «Sol de juliol, cura tots els penellons»: refranys que indiquen particularitats del sol en relació a la temporada o als mesos de l'any.
    Fon.: sóɫ (Angostrina, Porté, Gir., Amer, Cadaqués, La Jonquera, Campmany, Crespià, Darnius, Olot, St. Feliu de G.); sɔ́ɫ (or. en general, occ.); sɔ̞́ɫ (val., bal.); súɫ (Ross., Capcir, Conflent, Vallespir).
    Intens. dim. i afectuosos: solell, solet, solellet.
    Etim.: del llatí sōle, mat. sign. ||1.

2. SOL m.
La cinquena nota de l'escala musical; cast. sol. S'afina el buf ab un do sol mi do, Vilanova Obres, iv, 245.
    Etim.: de la primera síl·laba del mot llatí solve, amb què comença el tercer vers de l'himne de Sant Joan d'on Guido d'Arezzo va extreure els noms de les notes musicals.

3. SOL, SOLA adj.: cast. solo.
|| 1. Sense companyia; sens ningú més. S'usa sovint precedit de tot com a element de reforç (tot sol, tota sola). a) Referit a persones. Si-Déus m'a pres... e me fa estar sol en les selves, Llull Blanq. 5, 13. Molt me maravell de vós, con tota sola estats en aquest boscatge, Llull Felix, pt. i, c. 1. Dient-los que entrassen tots sols, car gran mal li faeren si més n'i entrassen, Pere IV, Cròn. 125. Adés van armats, adés sens armes; adés sols, adés ab companyies, Metge Somni iv. La continent... lacrimant troba confort retreta y sola, Viudes Donz. 576. ¿Tota sola feu la vetlla, muller lleial?, cançó pop. catalana. No gosava sortir al carrer tot sol, Ruyra Parada 25. Sol i vern: extremadament solitari. Sol i vern com vivia, no passava angúnia, Carner Bonh. 169.—b) Aplicat a coses. No viu hom de sol pa, Evang. Palau. Armat de qualsevol manera de armes..., espasa y broquer o espasa sola, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 930). Neguna carn de ploma no la menja hom sola, Flos medic. 217 vo. Cafè sol (o cafè tot sol): cafè no mesclat amb llet ni amb altra cosa.
|| 2. Sense companyia de la seva espècie, del seu sexe, de les seves característiques (encara que acompanyat d'algú o d'alguna cosa). Si donques tu t'apartes sol ab sola e us dau joyetes e haveu rialletes, Eximenis Dones 157 vo. (Aguiló Dicc.). Ell anà a ella per la confessar, e stant sol ab ella, ella li descobrí la sua maluestat, Eximplis, i, 251. Estava sol amb dues minyones, Verdaguer Exc. 20.
|| 3. ant. Deshabitat; on no hi ha ningú. Yo son aquella ciutat | que ploraua Jeremies, | sola, plena de poblat, Turmeda Diuis. 29. Taula freda ab amargor | e casa sola sens senyor, Cobles Passió.
|| 4. Únic. No és un sol hom qui haja feyt tant de mal, Llull Gentil 316. Sola causa de la mia venguda és ma muller, Metge Somni iii. Per llur sola e simple paraula, doc. a. 1418 (Col. Bof. xli, 294). Hauia un sol fill nomenat París, Paris e Viana 2. Es, donchs, priuilegi que ve per natura | al home tot sol entre'ls animals, Proc. Olives 914. Aquest sol cavall me resta de molts que jo tenia, Lacavalleria Gazoph. Fan sola una oració tota la nit, Canigó i. Obsessionat per un sol pensament, Rosselló Many. 123. Em vaig ensajar una estona a dur-les amb una sola mà, Ruyra Parada 17.
|| 5. Per si, sense ajuda d'altri. No eren bastants tots sols a gitar-me en infern, Metge Somni ii. Veren a un home sol fer tantes armes, Tirant, c. 325. Bastaria ella tota sola per fer romandre malament aqueis llengos-llargues, Alcover Cont. Ni som en la gran era tots sols eix blat a batre, Atlàntida iv. Una potecaria tota sola ha venut deu kilos de magnèsia, Roq. 4. Caminar sol (o caminar tot sol): caminar un infant sense que li donin la mà ni l'ajudin.
    Refr.—a) No anar tot sol: anar molt brut, portar polls o xinxes a sobre (Empordà); estar embriac o un poc begut (Bal.).—b) Sol com un mussol: completament sol.
    Refr.—a) «Ànima sola, ni canta ni plora»: vol dir que el qui viu tot sol té poques emocions.—b) «Qui va tot sol, fa el que vol» (o «camina quan vol»); «Més val anar tot sol que mal acompanyat»: indica que el fet d'anar tot sol té avantatges.—c) «Qui sol menja son gall, sol ensella son cavall»; «Qui sol s'aconsella, sol se penedeix»; «Qui tot sol s'ho menja, tot sol s'ofega»: significa que voler tenir un tot sol el profit d'una cosa, sovint produeix perjudicis.
    Fon.: sóɫ (Gironès, Garrotxa, Alt Empordà); sɔ́l (or. en general, occ.); sɔ̞́ɫ (val., bal.); súɫ (Ross., Capcir, Conflent, Cerdanya francesa, Vallespir).
    Intens.: solet, -eta.
    Etim.: del llatí sōlu, mat. sign.

4. SOL adv. ant.
Solament, únicament. Faeren altre tal, que sol per aquesta rahó vench l'infant, Muntaner Cròn., c. 45. Sino sol la mort és aquella qui dóna remey a tots los mals, Tirant, c. 280. a) En frase negativa o exclusiva, equival a ni tan sols; cast. ni siquiera. Que mil o pus hi porien entrar ans que sol ho sabessen, Jaume I, Cròn. 83. Rebrets hontes e grans mals | que sols no us gosarets moure, Turmeda Diuis. No tenien atreuiment de exir sol un pas de la ciutat, Tirant, c. 23.—b) Ni... sol...: sinó únicament. No's deu altar de tort ni de rapina ni cobeiar dona sol la Reyna, Cançon. Univ. 310.—c) Sol que: amb tal que; mentre que; cast. con tal que, mientras. Car sol que Déus haja en mon cor, de nulles coses no hauré fretura, Llull Blanq. 30, 6. Volentera diria aqueles paraules, sol que la guardassen de les sagetes, Jaume I, Cròn. 42.
    Etim.: del llatí sōlum, ‘solament’.

5. SOL m.:
V. sòl.

6. SOL m. ant.:
V. sou.

7. SOL m. ant.:
V. sòliu.

8. SOL
Llin. existent a Borredà, Badalona, Barc., Pla de Cabra, Amposta, Crevillent, Novelda, etc.

SÒL m.
|| 1. Superfície del terreny o d'altra cosa sobre què es camina; cast. suelo. A certs llocs es diu sòl de terra en aquest sentit (probablement per distingir-lo de l'homònim sol com a nom de l'astre i de la claror que fa). Com home qui jau tot nuu en lo sòl de la terra, Llull Cont. 120, 7. Per lo sòl del dit palau o sala sien steses tapits, Ordin. Palat. 303. Bateren-lo tan longament | fins que la sanch pel sòl corria, Cobles Passió. Fon-li forçat per la nit de aturar-se e pendre posada en sòl de terra, Tirant, c. 248. Feien trèmer el sòl uns passos cautelosos, Pons Com an. 63. El xicot s'aculà d'esglai fins al sòl, Ruyra Parada 33. Sòl del foc: lloc en terra, on es fa el foc per a cuinar o escalfar-se (Empordà, Penedès).
|| 2. Sostre; cadascun del plans horitzontals superposats damunt els quals es camina o es col·loquen coses; cast. suelo, piso. De alum, en lo primer e en lo segon sòl III quintars genouins per sportada, e en l'altre sòl II quintars e mig, Consolat, c. 45. Si aquella roba que en lo sòl iusà serà mesa pendrà algun dan ab aquella nau..., ell no és tengut de alguna esmena a fer... Que reués seria e cosa perillosa qui metre la cosa del embolum al sòl iusà e la roba del pes al sòl subirà, Consolat, c. 71.
|| 3. La part inferior d'una cosa (per oposició al cap o part superior). És en la riba del pendent de la Coma dels Tors, e davala tro al sòl de la dita coma, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). Ací havie una montanya alta, e en lo cap havie una font d'aygua clara, e baix, al sòl de la muntanya, ha hun hort, Sermons SVF, i, 257. Del caplletra baix al sòl de la pàgina ixen moltes figures d'òmens, Inv. Anfós V, 184. Sòl de la boca, o gola, Pou Thes. Puer. 185. Sòl de la taula: la part de taula oposada al cap o part de més distinció. Lo rey seya al cap de la taula, e Tirant quasi al sòl de la taula, Tirant, c. 294. Sòl de camí: part més baixa i fonda d'un camí. Sòl del riu: la part més baixa del curs d'un riu, prop de la seva desembocadura. Sòl de vila: la part més baixa de la vila. Sòl del ventre: el davall ventre.
|| 4. Sòl del forn: a) La superfície horitzontal baixa de dins el forn, sobre la qual es posen els pans a coure (Empordà, Gir., Gandesa, Tortosa, Maestrat, Val., Al., Mall., Eiv.).—b) El grau de calentor que té el forn per a coure (Empordà, Mall.). Tenir bon sòl: tenir un forn el grau o temperatura que es necessita per a coure bé els pans. Esser fort de sòl: tenir excés de calentor el forn. Esser flac de sòl: tenir massa poca ardor (Empordà).
|| 5. La part externa inferior del pa (val., bal.). «Aquest pa té bon sòl»: aquest pa té ben cuita la part de baix (la que ha estat en contacte amb el sòl del forn).
|| 6. Fons d'un atuell o d'un receptacle; la peça o part més baixa, damunt la qual passa o descansa el contingut d'aquell recipient; cast. suelo, fondo. Sia fet un pou..., e al sòl del pou que mova un conduit prim, Llull Cont. 294, 5. E'l mig del sòl de la barcella deu esser una verga de ferre, Cost. Tort. IX, xv, 7. Per adobar los sòls de dos poals vells del dit bany, doc. a. 1448 (Arx. Gral. R. Val.). Jaç ma despesa | al sòl del sach, Spill 131. Portaua per divisa rodes de cènia ab los cadufs tots d'or e foradats al sòl, Tirant, c. 185. Una cistella qui no tenia sòl, e per ço no la podia umplir, Eximplis, ii, 154. Feu-ho enfondir al sòl del vas, Agustí Secr. 49. Sòl de torre: olla, lloc subterrani situat sota una torre per a servir de presó. Prengueren los e lançaren-los en un sòl de torre, hon hauia moltes serps e escurçons, Tirant, c. 85.
    Loc.—a) De sòl a arrel: des dels fonaments; completament (Mall.). Cremà's tot lo Trench de sol y de rael, Antiq. 74. Si no mudes de sòl a rel, amb un garrot te rompré una espatla, Alcover Rond. ii, 268.—b) Sabràs quin sòl té el pa: sabràs el que és bo; seràs ben castigat o rebràs molt de dany (Mall.).—c) Esser com un sòl d'estable: esser molt lleig (Mall.).
    Fon.: sɔ́ɫ (or., occ.); sɔ̞́ɫ (val., bal.).
    Sinòn.:— || 1, terra;— || 2, sostre;— || 6, fons, cul.
    Etim.: del llatí sŏlu, mat. sign. ||1.