Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  solemne
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOLEMNE adj.: cast. solemne.
|| 1. Celebrat amb cerimònies públiques i amb formalitats que li donen importància extraordinària. Féu cantar Evast missa solemne, Llull Blanq. 2. En los ditz altres dies no solemnes, Ordin. Palat. 14. Fou-li feta gran festa e fort solemne, Pere IV, Cròn. 56. A l'acabar-se de cantar les solemnes completes, Rosselló Many. 159.
|| 2. D'una seriositat o majestat de cosa molt important. Segons que dien los mercaders solemnes, Eximenis Reg. 33. En Jaume avi nostre e missatgers solemnes del rey de Castella, Pere IV, Cròn. 58. Pujà en la trona e féu un solemne sermó, Tirant, c. 205. Quatre doctors solemnes, Ordin. Univ. 1560. Li digué ab un to casi solemne, Genís Julita 102. La veu pausada y solemne, Collell Flor. 65. Al mitx d'aquell solemne silenci el Comte prengué la mà de na Maria, Penya Mos. iii, 33.
|| 3. iròn. Molt gran, extraordinari (aplicat a coses dolentes). Se'n fa trons de que li diguen | que ha estat un solemne tuno, Aguiló Poes. 155. Ara has dit un solemne desbarat, Penya Mos. iii, 36. Es una solemne mentida, Aurora 226.
    Fon.:
suɫέmnə (Barc.); soɫémne (Val.); soɫénnə (Palma).
    Var. ort.
ant.: solempne (Metge Somni ii; Tirant, c. 20); sollempne (Arnau de Vilanova ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 747); solepne (Evang. Palau).
    Intens.:
superl.: solemníssim, -íssima.
    Etim.:
pres del llatí solemne, mat. sign. ||1.