Diccionari Català-Valencià-BalearB

DIEC2 DDLC CTILC BDLEX Sinònims CIT TERMCAT

1. SOLER v.
Que sempre té per complement un altre verb en infinitiu; és defectiu i significa ‘acostumar’ o ‘esser freqüent’; cast. soler. Jaguen alí là on les dones solien jaure, Jaume I, Cròn. 22. En la cambra on lo senyor Prior sol posar, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Adormí'm, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir, Metge Somni i. Mon sentiment no l'acull a rebre'l, axí com sull, Ausiàs March cxxvii. Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços, i avui los meus no et troben, Atlàntida I. Envers del tuf ingrat que sol despendre's de semblants apartaments, Pons Com an. 7. Les esglésies solen estar girades an es ponent, Alcover Cont. 150. S'onclo solia venir a les vuyt, Maura Aygof. 30. Una importància més gran que la que se'ls sol concedir, Ruyra Parada 85. a) ant., en pretèrit imperfet d'indicatiu, indicava una acció o estat anterior i habitual; així, «aquell qui solia esser rei de Mallorca» significava ‘aquell qui abans era rei de Mallorca’. Ja més aquella forma individuenca no tornarà en la matèria que aver solia, Llull Cont. 231, 25. Ell tornà en la regla en la qual esser sulia, Llull Blanq. 9. Encara tenien part ab aquell qui solia esser rey de Mallorques, Pere IV, Cròn. 150. A la Reyna, qui nora solla esser mia, li sia dada mort, Tirant, c. 301.
    Var. form. dial.: soldre, solguer.
    Fon.: suɫέ (or., Maó); soɫé (occ.); soɫéɾ (val.); soɫə́ (mall.); suɫə́ (Ciutadella, Eiv.); sɔ́ɫðɾə (St. Joan les A., Igualada); sɔ́ɫðɾe (Solsona, Esterri d'À.); sulɣé (Alg. segons Guarnerio Cat. Alg. 353).
    Conjug.: és molt defectiva; podem dir que pràcticament no existeixen altres formes que les del present i pretèrit imperfet d'indicatiu; les d'infinitiu s'usen poquíssim, com també les del subjuntiu, i no s'usen gens les de futur, condicional i pretèrit perfet d'indicatiu. La primera persona singular del present d'indicatiu (que en català antic era sull) té normalment aquestes formes: solo i solc; dialectalment es troben les formes soli (pir-or.), sòluc i sòlut (or.), solgo (occ.); com a formes especials d'aquest verb en la dita primera persona, cal citar sol (or., occ., eiv.) i solec (pronunciat solə́k a Mallorca, sulə́k o sulέk a Menorca i Eivissa). Per a més detalls, vegeu Alcover-Moll Flex., no 11.
    Etim.: del llatí solēre, mat. sign.

2. SOLER m.
|| 1. ant. Solar; terreny per a construir-hi cases? Provehiren en Jacme Traginer... de la guarda dels molins de Sant Pere del soler jusà et del soler sobirà, doc. a. 1416 (Ardits, i, 201). Enderrocà... totas las casas afrontants ab lo soler del rey, doc. segle XVI (BSAL, xii, 343).
|| 2. Sòl, paviment; cast. suelo. Especialment: a) Sòl de pis; postissada o trispol (Andorra, Pallars Sobirà, Ribagorça). Los hòmens rics malmeten e deguasten lurs viandes en lurs ciges e en lurs graners e en lurs graners e en lurs solers, Llull Cont. 131. Lo castell de fust haurà II uases de cada una part, e seran IIII..., e fer-los-ha II solers, la I en la mijania del castell e l'altre sus alt, Jaume I, Cròn. 158.—b) Sòl del forn (Pallars).—c) Sòl del camp o despoblat. Terres esplèndides... acullen sobre el seu soler criador i fresc la major riquesa actual de la contrada, Valor Narr. 10.
Soler: a) topon. El Soler: nom d'una vileta del cantó de Millars (Rosselló) i de nombroses masies i partides rurals de tot Catalunya (en els termes de Camprodon, Calaf, Tiurana, Sorigueres, Vila-rodona, Vilavert, etc.).—b) Llin. molt estès per totes les regions del Principat, del País Valencià i de les Balears. Hi ha la variant Solers o Solés, freqüent a l'Empordà i al Gironès.
Fon.: suɫé (or.); soɫé (occ., mall.); soɫέ (Senet de Barravés); soɫéɾ (val.).
Etim.: del llatí solarĭum, derivat de sŏlum, ‘sòl’.

3. SOLER m.
Qui fabrica, adoba o ven soles de sabata o d'espardenya.

SÓLER topon.:
V. Sóller.