DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOLITARI, -ÀRIA adj.: cast. solitario.
|| 1. Que està tot sol. Com l'amor no pusque esser solitària, Canals Arra 129. Los hòmens rústechs... viuen quasi solitaris, Egidi Romà, i, 4.a, 5. Com aquest pi t'alçaves, modest i solitari, Salvà Poes. 29. Especialment: a) Persona que viu en soledat, sobretot per contemplar Déu o per fer penitència. Qui vol aver art e manera de vos amar, sia solitari per tal que mills pusca son remembrament e son enteniment contemplar en vós, Llull Cont. 282, 28. Anyorós de l'aucell, | el solitari el crida, Verdaguer Flors Mar. 85.—b) m. Tènia, anèl·lid que viu paràsit dins els budells; cast. solitaria.—c) Diamant muntat tot sol en una joia; anell on figura el dit diamant. L'anell de prometatge, que era un solitari de diamant rosa, Oller Febre, ii, 88.—d) m. Mussol (Alg.).
|| 2. Que es fa o s'esdevé en soledat. Tota la mia vida serà solitària, Llull Blanq. 7. Hon ell estava apartadament per vida solitària, Pere IV, Cròn. 266. Especialment: a) m. Joc de cartes amb què s'entreté una sola persona. Amb unes cartes espesses feia solitaris, mig endormiscat, Pla CV 57.
|| 3. (Lloc) desert, on hom se troba tot sol. Cercauen cauernes e lochs solitaris en los boscatges, Curial, iii, 13. M'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, Ruyra Parada 82. a) ant. En solitari: en soledat, fent vida solitària. Un clergue que staua en solitari, Eximplis, ii, 30.
    Fon.: suɫitáɾi (or., men., eiv.); soɫitáɾi (occ., val., mall.).
    Var. form. ant.: soletari (Llull Blanq. 7).
    Etim.: pres del llatí solitarĭum, mat. sign.