DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOLTAR v. tr.: cast. soltar.
|| 1. Deslligar; afluixar, fer menys estret. Senyor meu, solta los lligams dels meus peus, Oliver Exc. 23.
|| 2. Desfer la cohesió, dissoldre; departir una cosa separant-ne els elements. Balaustia, càmfora, puluorizades e posades sobre'l galet, són bona medicina a soltar lo galet, Tres. Pobr. 31. Era la hora que'l natural repòs solta les cures de tots los animals, Alegre Trans. 57. a) refl. Separar-se, anar-se'n d'un conjunt al qual s'estava vinculat. La pressa era tanta entre los moros..., que un ginet se soltà e corregué molt per lo camp, que no'l pogueren pendre, Tirant, c. 92.
|| 3. Deixar anar allò que estava retingut, agafat, pres. Ell soltà de la presó aquells... que havia presos e retenguts, Pere IV, Cròn. 94. Los bous... foren gitats de llurs pròpies cases e soltats per los camps, Decam. i, 46. Quant lo rossinyol se sentí solt... dix-li: O foll, per què 'm soltist?, Eximplis, i, 149. Si li soltes les regnes, portar-te-ha a l'espenyador, Tirant, c. 340. Però el pobre no em soltava pas, Ruyra Parada 89. Y soltant la llengua pronta, li contestà, Llorente Versos 201. La mare... xorros de llàgrimes solta, Martínez Folkl. i, 67. Soltar paraules fortes: dir-les, deixar-les anar trencant la contenció o la prudència. a) refl. Adquirir soltesa, agilitat, llibertat d'acció.
|| 4. Eximir d'una pena, càrrega o obligació. Uenien-nos demanar si gosarien menjar carn, e nós soltam-los que'n poguessen menjar, Jaume I, Cròn. 102.
|| 5. Perdonar o anul·lar una pena, càrrega o obligació. Lo capdillo soltà-li la fe la qual Tirant li hauia promesa, Tirant, c. 292. Soltar deute: dimitto: soltar deuda, Nebrija Dict. Soltar la obligació: Vadimonium missum facere, Pou Thes. Puer. 81. Fonch donat poder... per soltar e alliberar lo sequestre fet en béns de la heretat..., Actes Cap. Seu Mall., a. 1755, f. 242 vo.
|| 6. Resoldre, desfer una dificultat, un dubte, una qüestió. Blanquerna soltava-les [les qüestions] ab vives raons, Llull Blanq. 3. Farem arguments | que no'ls soltaria l'entès ni l'entendre, Proc. Olives 1783.
    Fon.: soɫtá (occ.); soɫtáɾ (val.).
    Etim.: derivat de solt.