DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOMOURE v. tr.
|| 1. Moure de sota (una cosa que està fixa per baix); cast. remover. Se somogueren totes les ones planes y espantà's la nimpha, Alegre Transf. 70. Badalle la mar, e tota plena de boques llance spumalls, e la arena somoguda puge alt, Curial, iii, 16. I l'alt turó que no podrà somoure lo cel si s'hi desploma, Atlàntida ix. Semblava voler somoure l'abet més ben arrelat, Massó Croq. 101. La terra estava somoguda, Casellas Sots 17. a) Fer moure lleugerament una cosa soscavant-ne o debilitant-ne la base de sustentació. «Aquesta casa està somoguda; perilla de caure». Sidoro... ensordia a bramits a les beates i sommovia als sants de maçoneria en les seues pilastres, J. Pascual Tirado (BSCC, viii, 244).—b) refl. Alçar-se un poc, sense deixar completament de recolzar-se. Les gàrgoles dels velles palaus no se somouen avui amb el trontoll dels altres dies, Plana Sta. Mar. 25.
|| 2. Treure de l'estat de repòs, de quietesa. a) Aplicat a coses materials o físiques; cast. remover. La herba remou e somou totes les humors, Dieç Menesc. ii, 8. Una fresca rialla retinguda | que està a punt de somoure's i esclafir, Maragall Obres, i, 65.—b) Amb complement directe indicador d'una acció, i sobretot de moviments anímics o ideològics; cast. promover, provocar. Alscuns castellans qui hauien çomogut lo avalot del Call, doc. a. 1391 (Geogr. Barc. 495). La soptosa tempestat de la mar somou gran terror e paor, Canals Carta, c. 56. Donada a menjar cuyta ab lo vi, somou lo vòmit, Medic. Part. 200. Departia si Júpiter o la força dels vents somovien los trons, Alegre Transf. 126.—c) Excitar d'una passió, sobretot de la ira; cast. irritar, excitar. Sobre aquestes paraules nós fom somoguts per ço quan desloauen Maylorques e loauen Ualència, Jaume I, Cròn. 130. Quant veuràs ton amich irat envés tu ne somogut, conjura-lo ab beyles paraules, Jahuda Prov. 52. Per ço que veig tan injust me somoc ab ira fort, Jordi de Sant Jordi xii. «Aquesta noia va molt somoguda»: està molt excitada, sobretot en l'orde sexual.—d) Commoure l'esperit traient-lo del seu estat d'indolència, d'indiferència. Jo més son estada somoguda per la tristor de la tua cara, Genebreda Cons. 50. No era pas amb raonaments com podia haver-hi esperança de somoure aquella orgullosa naturalesa, Pous JF 34.—e) Induir algú a fer una cosa, vencent la seva indolència o indiferència; cast. inducir. Preycà la gent, e'ls somoví de bé a fer, Muntaner Cròn., c. 111. Un hom de gran estament somogué una notable dona de Barcelona en fer mal, Eximenis Reg. 146. La Philosophia somogué Boeci que li respongués, Genebreda Cons. 52. Si tu'm volias creure e fesas a ma guisa con yo te'n somouré, Graal 67.—f) Avalotar, alçar col·lectivament per o contra algú; refl. (i ant. intr.), Avalotar-se, sublevar-se; cast. sublevar, alborotar. Lo rey dix-los... que calassen d'aquí avant, mas no cridassen ne somoguessen menys de raó, Desclot Cròn., c. 135. No cridaua per aquell acte de çomoure lo poble, mas per ço com li hauien ligades les mans, doc. a. 1391 (Mem. Ac. B. L., ix, 154). Dixeren ells: Somou lo poble per tota Judea preicant, Serra Gèn. 205.
    Var. form. ant.: semoure (Per ço que irats no cobegesen noure, e semoguts no's vuylen uenyar, doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 310); sotsmoure (Pons Auca 187); sosmoure (Saisset Plors y Rialles 6); submoure (Costa Agre terra 104).
    Fon.: sumɔ́wɾə, summɔ́wɾə (or., bal.); somɔ́wɾe (occ., val.).
    Conjug.: segons el model moure.
    Etim.: del llatí submŏvere, mat. sign.