Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  somriure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOMRIURE
|| 1. v. Riure incompletament, sense soroll, només movent els llavis; cast. sonreir. a) intr. La regina sumrís e féu-lí molt bell semblant, Llull Cont. 355, 24. A quiscuna que em somreia, li dictava una cançó, Verdaguer Idilis.—b) refl. Començà's a somriure e a maravellar, Llull Cont. 366, 2. En Guillem de Muntcada somrís-se, e nós fom alegres, Jaume I, Cròn. 61. Reprengué en Lluís, somrihentse'n, Pons Auca 51.
|| 2. v. intr., fig. a) Tenir expressió alegre, com de qui riu. Te somriuran sos ulls, Verdaguer Idilis. Lo ségol aplastat per la neu se redressa, somriu al primer bes del sol, Bosch Rec. 391. a) Esser favorable, tenir un aspecte plaent per a algú. A la vida que em somreya, Salvà Poes. 23.
|| 3. m. Somrís; cast. sonrisa. Esclafí entre somriures, Pons Auca 37. Un d'aquests capellans que els pagesos, amb un somriure de conill, anomenen savis, Pla Pagesos 61.
    Var. dial.:
sorriure (Al oir esta andanà, se sorrigué a barra acachà, Navarro PP 84).
    Fon.:
sunríwɾə (pir-or., or., men., eiv.); sonríwɾe (occ., val.); sonríwɾə (mall.); soríwɾe (val. vulg.).
    Conjug.:
segons el model riure.
    Etim.:
del llatí subrīdere, mat. sign.