DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SOPAR
|| 1. v. intr. Fer la menjada del vespre; cast. cenar. Quant lo rey hac sopat..., se n'entrà en una cambra, Desclot Cròn., c. 4. Com hagren sopat, anaren-se gitar, Muntaner Cròn., c. 90. Pres un tros de pa en la mà, car sopava, Pere IV, Cròn. 375. L'hostalera els havia convidat a sopar, Víct. Cat., Ombr. 20. a) En valencià s'usa també com a tr. (probablement per influència castellana), amb el complement directe indicador de la cosa que es menja al vespre. «Hem sopat truita de ceba».
|| 2. m. Menjada principal del vespre; cast. cena. Dispensauit in pane III sòlidos e mig inter sopar et dinar, doc. a. 1158 (Balari Oríg. 571). Qui estoge de son dinar al sopar, no's venge de sos enamichs, Jahuda Dits, c. 35. Per al sopar | com no trobàs | qui'l convidàs, Spill 13378. Lo gran sopar fonch aparellat e les taules meses, Curial, i, 23.
    Loc.
—Anar a sopar amb Déu o amb Sant Pere: morir-se (en llenguatge familiar i humorístic).
    Refr.—a) «A qui li has de donar sopar, no li plangues el berenar».—b) «Bon sopar, bon esperar fa».—c) «De bons sopars, n'estan plens els fossars»; «Sopa poc, i viuràs molt»; «Qui vol viure molt, ha de sopar poc»; «Qui totes les nits sopa, alguna s'enfita»; «Qui sopa massa, somia molt».—d) «Qui sopa de vi, esmorza d'aigua» (Eiv.); «Qui sopa de vi, berena d'aigua» (Mall.).—e) «Qui diners d'altri sol guardar, no va al llit sense sopar».—f) «Qui té més, que sopi dos cops»: es diu referint-se als qui s'avanen d'esser rics i de tenir més que els altres.
    Fon.: supá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); sopá (occ., mall.); sopáɾ (val.).
    Intens. (del || 2): soparàs, soparet, soparó, soparot.
    Var. ort. ant.: çopar (Spill 2463).
    Etim.: derivat de sopa.

2. SOPAR m.
La bigueta curta que, partint del centre del tirant de l'encavallada, sosté el par o biga diagonal (Igualada, ap. BDC, xx, 191).