DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SORD (ant. escrit sort), SORDA adj.: cast. sordo.
|| 1. Privat del sentit de l'oïda; que no percep els sons. Esser jutges... vedat és a mut, a sort de tot en tot, a orat, Cost. Tort. III, i, 9. La tua lengua sia feyta muda e les orelles tues sordes, Cost. Tort. IX, xxx. Fa aparès que no oia, axí com serp sorda, Curial, ii, 145.
|| 2. Que no escolta advertiments, consells, precs, etc. O terra sorda e injusta, com no'ls absorbist axí com Datan e Abiron?, Metge Somni iv. Dóna'ns un rei—repetien, | sords al profètic avís, Alcover Poem. Bíbl. 46.
|| 3. Que no fa soroll o que té un so apagat, poc distint. Ab voga sorda tornaren-se'n al almirall, Muntaner Cròn., c. 82. Sentien la remor sorda de les titines, Rosselló Many. 69. El sostre tremolava sota el pas sord d'un peu descalç, Ruyra Parada 18. He sentit sordes lluytes, Salvà Poes. 12. Y és, moltes vegades, com la sorda llima, Viudes Donz. 183. E com hom ne trenca [de càssia fístola], que sia blana e sorda, Conex. spic. 15 vo. Per ext.: a) Llanterna sorda: la que només fa claror en una direcció.—b) Morenes sordes: hemorroide no polsant. Aquels qui an morenes decorrens ho sordes, Arn. Vil. ii, 131.—c) Cap sord: tros de corda curt i generalment amb corda vella, que els mariners fan servir per a coses de poca importància (Maresme, ap. BDC, xii, 20).—d) Fred sord: fred molt intens però sense que faci vent (Empordà).—e) fon., Fonema en la producció del qual no intervenen les cordes vocals.—f) A la sorda o A les sordes: sense fer remor, sense dir res, procurant passar inadvertit. Entrant la compañia de nit, no se ha de disparar sens ocasió ni tocar la caxa, sinó entrar a la sorda, Moradell Prel. 50. El gat negre del veinat afinen que entrà a les sordes, Caimari Edif. 41. Anar-se'n a les sordes: anar-se'n sense acomiadar-se.
    Loc.—a) Sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una caveca, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro: expressions per a indicar una persona o cosa molt sorda.—b) Fer el sord: fingir no oir, o obrar sense atendre allò que altri diu. Un no sap si s'espera perquè el timbre no sona o perquè els servents fan el sord, Roig Flama 9.—c) Sord de conveniència: el qui fingeix no sentir les coses que no li convenen.—d) Ens sentiran els sords: ho diem per indicar que cridarem molt. Anem callant, perquè si me se'n puja el fum al nas, encara ens oiran els sorts, Rond. de R. Val. 41.—e) Ser com el sord de Benissanó, que sentia els quarts i les hores no: esser sord de conveniència (val.).
    Refr.—a) «No hi ha pitjor sord que el qui no vol oir» (o «que el qui no hi vol sentir»).—b) «Persona sorda, mal pensada»: significa que sovint els sords, no podent entendre allò que es diu al seu voltant, creuen que malparlen d'ells.—c) «Sord i pobre, figa en ell»: vol dir que la pobresa i la sordesa són dues desgràcies grosses (Alcoi).—d) «Si ho ha dit al sord, no ho ha dit al peresós»: es diu referint-se a algú que demostra molta diligència quan li manen o recomanen alguna cosa que li convé. Del anar no'ns cal parlar, que si ho dix al sort, no ho dix al pereós, Muntaner Cròn., c. 106.
    Fon.: soɾt (or., occ., val., bal.); sólt (alg.); súɾt (Ross., Conflent, Capcir, Vallespir).
    Intens.: sordet, -eta; sordot, -ota; sordíssim, -íssima.
    Etim.: del llatí sŭrdu, mat. sign. ||1.

2. SORD adj. ant.:
V. sor, 2.