DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SORGIR v. intr.
Brollar; alçar-se, aparèixer cap amunt; cast. surgir. Enmig d'aquella sala surgia un gran altar, Costa Trad. 179. Les ombres fugiren... i la fantasma real... sorgí amb sinistra claretat, Víct. Cat., Ombr. 34. Com pot ser que en mi surgesca glòria tanta, Riber Sol ixent 127. Del gran foc sorgiran les collites enyorades, Colom Juven. 74.
    Fon.: suɾʒí (or., bal.); suɾʤí (occ.); suɾʧíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model de partir.
    Etim.: pres modernament del llatí surgĕre, mat. sign.

2. SORGIR ant. v. intr. o tr.
|| 1. intr. Ancorar; cast. anclar, fondear. Quant les galeres... foren entrades dins la punta del port de Malta, sorgiren totes e meseren-se en scala, Desclot Cròn., c. 113. Si lo senyor de la nau vol surgir en costera o en port, Consolat, c. 109. Tan prest com l'estol de Tirant fon dins lo port, que hagueren surgit, lo rey de Sicília entrà dins la nau de Tirant, Tirant, c. 393. Com lo virtuós Tirant fon al port e la galera fon surta, eren dues hores de la nit, Tirant, c. 419. Devant cala Santanyí han surgides sinch fustes, doc. a. 1494 (BSAL, x, 127). Trabucà tres lenys qui estaven surts en terra sobre lo scar, Rúbr. Bruniquer, v, 25. a) usat com a tr.: Fer ancorar o fondejar. Los genovesos surgiren per popa totes les llurs galeres, Pere IV, Cròn. 307. Una nostra galiota auie pres a si al port una barca de jenouesos e auien-la surta en lo port, doc. a. 1436 (Miret Templers 436).
|| 2. tr. Sorgir àncores: llançar les àncores dins la mar; ancorar. Si los mariners de la nau surgen les ànchores per tal que la nau estia ferma e segura, Llull Cont. 117, 13. Nau o leny lexarà àncores en sparagol o en altre loch on les hauran surtes, Consolat, c. 109. Si lo senyor de la nau o leny o lo notxer manaran surgir àncores en qualque loch, Consolat, c. 247.
|| 3. tr. Submergir; fer que algú o alguna cosa s'enfonsi dins la mar amb una corda o altre lligam; cast. calar. Mariner no's deu despullar si no és en port exiuernador; e si ho fa, per cascuna vegada deu esser surt al mar ab la veta del morgonal per tres vegades, Consolat, c. 170. Aquells qui a la guayta s'adormiran..., deu esser surt tres vegades ab la veta del morgonal, Consolat, c. 251. Es stat condennat... que sia mès en una barcha, que sia surgit ab una pedra ligada al coll en la mar, per ço que a aquell sia castich e als altres terror e exempli, doc. a. 1464 (Alm. Bal. de «El Isleño», 1884, p. 106).
    Conjug.: segons el model sentir, però té un participi de pretèrit amb forma especial: surt, que ve d'una forma llatina *surctum.
    Var. form.: súrger (Com en lo dit loch no hagués fons de súrger e pogueren anar a la roca, doc. a. 1343, ap. BSAL, iii, 261).
    Etim.: probablement del llatí surgĕre, ‘aixecar-se’, aplicat a les naus que, en fondejar, romanen com enlairades sobre les àncores; per estar unida aquesta operació amb la de llançar les àncores dins la mar, el verb sorgir degué prendre el significat de ‘submergir l'àncora’, i per analogia, l'accepció || 3, de ‘submergir qualsevol cosa subjectada amb un lligam’. Cf. Corominas DECast, s. v. surgir.

3. SORGIR v. tr.:
V. sargir.