DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SORT f.: cast. suerte.
|| 1. Cas fortuit al qual es confia o del qual depèn la decisió d'una cosa. Caure o Tocar la sort a algú o sobre algú: escaure's sobre aquella persona una cosa no procurada, sinó fortuita. Metre o llançar o gitar o treure sorts: procurar de decidir a qui una cosa pertany, pertoca, etc., sia tirant daus, sia traient redolins, sia comptant fins a cert nombre, etc.; cast. echar suertes, sacar a la suerte. Totes aquelles bèsties gitauen sorts, e aquella bèstia sobre qui cahia la sort, anaua al leó e menjaua-la; un dia se sdeuench que caech la sort sobre una lebra, Llull Felix, pt. vii, c. 3. La sort vench sobre mi que yo romangués guardar Galípol, Muntaner Cròn., c. 225. Si tots són establits hereus... e no's poden auenir qui d'eyls les tenga, deuen gitar sorts entre ells qui les deu tenir, Cost. Tort. III, xiii, 7. Que fossen ajustats tots los dotze trips de Israel, e que lançassen sorts de qual trip seria lo tan digne, Villena Vita Chr., c. 10. Sobre la mia vestidura meteren sorts, Gerson Passio, c. 11. Posar a sort la elecció dels magistrats, Lacavalleria Gazoph. Tregueren sorts, tocà a un, Alcover Rond. i, 101. Arriba sa diada, i... cataplum!, li toca sa sort grossa, Ruyra Pinya, ii, 174. Les sorts del destí llegíem | a les festes de Purim, Espriu Cançons 98. Per sort: per atzar, per casualitat. Tirant hi arribà ab tot lo seu stol e per sort la galera de Spèrcius no s'encontrà ab l'estol de Tirant, Tirant, c. 395. Bona sort: cas fortuit favorable, feliç. Mala sort: cas fortuit desgraciat. En aquell cars stauen en mala sort los crestians, que tantes batalles com donauen, totes les perdien, Tirant, c. 322. Ay, mala sort! dau-me per morta ans de demà, Somni J. Joan 124. Sort i sac: sistema d'elecció consistent a treure d'un sac els redolins o altres peces indicadores de les persones que havien d'esser elegides. Que los sobreposats de qui hauant elegidors se hajen elegir a sort e a sach, doc. a. 1483 (BSAL, vii, 237).
|| 2. Fat; destí prefixat, ineludible; lectura o endevinació d'aquest destí per signes exteriors. Los hòmens se fan devinadors e conexedors en ahuirs e en aravanys e en sorts e cuiden conèxer e saber les coses esdevenidores, Llull Cont. 218, 1. Confiant en sorts e en altres coses més que no en lo meu Creador, Eximenis Conf. 7. Les òlibes duen mala sort, Rosselló Many. 34.
|| 3. Encadenament de successos considerat com a fortuit en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada home. Déus és just e no permet que longuament stiga la verga del pecador sobre la sort del just, Curial, i, 30. ¿Qui són els bandejats que comparteixen | la sort de llur cabdill?, Alcover Poem. Bíbl. 49.
|| 4. especialment, Atzar feliç, bona sort. Tenir sort: esser objecte de successos feliços sense cercar-los. Per sort: per casualitat feliç. Tanta riquesa! Axò és sort!, Penya Poes. 264. Oh amic, qui la sort teniu | de conservar aqueix viu | record d'un dols sentiment, Ruiz Poes. 45. a) Sort de... o Sort que...: fórmula amb què s'inicia una frase indicadora de l'acció o fet que ha impedit un mal o conjurat un perill. Sort de la disposició que hi tenia, Genís Julita 29. Sort que m'agrada l'arròs, Vilanova Obres, iv, 167. Sort que Déu m'ha tocat el cor, al cridar, Víct. Cat., Ombr. 81.
|| 5. Cadascuna de les porcions en què es divideix un conjunt de coses, segons les classes o qualitats d'aquestes; cast. lote, suerte, partida. Aien a ben rentar e fer ben netes, endolcir lo dit remès, ans que'l vena, e de aquels haien de fer tres sorts, ço és fi, mitgà y gros, doc. a. 1499 (BSAL, vii, 159). Sort de lletra: cada conjunt de lletres d'impremta de la mateixa figura, o sia, de lletres que han d'ocupar un caixetí determinat. Diverses sorts de lletres velles, doc. a. 1594 (BSAL, xx, 18). Deuen pendre lo dit or e sortejar-lo, e pendre, de cascuna sort, de pes de un diner d'or, doc. a. 1417 (BDC, xxiv, 119). a) Conjunt de coses d'una mateixa espècie. Per rahó e preu de una gran sort o munt de miges rajoles, doc. a. 1420 (Arx. Gral. R. Val.). En la pallissa hi ha una pocha sort de palla, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Una sort gran de fusta de pi, axí costers com rodons, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. xxxviii, 217). Una sort de diferents llibres, doc. a. 1712 (Aguiló Dicc.). Una sort de topins nous y altra de plats, doc. a. 1748 (arx. de Montblanc). De sort: (ant.) complet, de la grossària normal de les peces d'un conjunt, fetes segons un tipus o format col·lectiu. Pessa de drap de Txalon, IIII dr., ... Blanc de sort, VIII dr., Reua Perp. 1284, p. 370. Una bala de draps en què ha tres pessas de palmellas, en les quals ne ha duas de sort e més hun scapoló vermell, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184). De gran sort o de la gran sort: de gran format, de la mesura major. Tot hom generalment qui volrà fer draps de la gran sort a la florentina..., de pinte XXVIè, XXVIIIè..., XXXVIè o de mayor nombre..., doc. a. 1424 (RLR, iv, 370). Y jo més content que un ca amb un os, que no tocave de peus en terra ni m'haurian tapat amb una flassada de la gran sort, Aguiló Rond. de R. 5. Drap de gran sort també significava drap de gran qualitat, com es desprèn d'aquest text: Capell vermell, drap de gran sort | hauré jaquir e la noblesa, Dança Mort, 8.—b) ant. Capital, conjunt de diners que forma la mota d'un préstec, d'una aportació comercial, etc. E deu-se guardar de emprestar alguna pecúnia... ab pacte exprés o que ja y sia entès que li'n sia dada alguna cosa ultra la sort principal, Eximenis Cercapou, i, 42. Las usuras no sobrepujen lo doble de la sort deguda, per quantsevulla temps la summa de la sort deguda haja estat, Drets súp. 9.
|| 6. Peça de terra; porció de terreny més o menys petita, que no forma masia; cast. suerte. Cum ipso cortale ad integrum et IIII sorts de terres, doc. a. 1092 (BABL, vi, 388). Et alia sort de uinea, doc. a. 1142 (BABL, vi, 392). No gos metre ne passar nulla bèstia, si de laurada no és, per lo camí de les sorts del hobach, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44).El concepte exacte de sort de terra varia segons les comarques; les definicions que persones del país ens han donat, permeten establir aquests matisos de significat del mot sort: a) Peça de terra resultant d'una parcel·lació de propietat gran (Camp de Tarr., Mall.).—b) Hort petit o tros de terra que no es rega sinó que únicament té aigua quan plou (Tortosa, Muro de Mall.).—c) Peça gran de terra (Urgell).—d) Tros petit de terra d'horta a la vora del riu (Conca de Tremp).—e) Conjunt de trossets de terra d'un mateix propietari (Ll.).—f) Tros de terra estret i llarguer, ficat entre dues finques d'altri, sia de reguiu o de secà (Pont de S., Gandesa).—g) Peça de terra d'un mateix solc, o sia, que no té marges entremig (Montblanquet).—h) Tros de terra, generalment de bosc, que un hom té enclavat dins una propietat d'altri i serveix principalment per a pasturatge (Cardoner, ap. Cost. Cat. ii, 106).
|| 7. Mesura agrària equivalent a un quart de jornal o a 8'31 àrees (Al., El Pinós).
Sort: aquest mot apareix sovint en la toponímia, amb el significat || 6. Un tros de terra apellada la Sort, doc. a. 1497 (arx. de Montblanc). Les Sorts: nom de partides de terra en els termes de Rodonyà, Vilavert, etc. La Sort Llarga: partida de terra dins el terme de Bellpuig. La Sort de la Marieta (en terme de Bellpuig), la Sort de la Vella (en terme de Vilavert), Sort de la Pinya (terme de Mont-roig), la Sort Gran (en terme de Vilavert), el Pont de les Dues Sorts (en terme de Bagà), etc.
    Loc.—a) Tenir més sort que les bruixes, o que els que assoten, o que els que pengen: esser molt sortat. La darrera frase es completa dient: «Té més sort que un que el pengen i la corda se romp».—b) Tenir més sort que un gos que s'ofega: tenir molt mala sort (val.).—c) La sort del cancarró, que pensava batre i bateren-lo: es diu referint-se a algú que pensava enganyar els altres i n'ha sortit enganyat ell (val.).
    Refr.—a) «Sort, qui l'ha» (Lluçanès, Plana de Vic); «La sort no és de qui la busca (o «de qui la cerca»), sinó de qui la troba»: significa que la bona o mala sort és cosa independent de l'actuació de qui la té.—b) «Val més sort, que esser fill de Rei» (Mall.)—c) «Qui no té sort d'heretar, li costa molt de guanyar».—d) «La millor sort i ventura, és tenir renda segura».—e) «La sort, no sabem si és davant o si és darrera».—f) «La sort i la companyia, fan fer bona o mala via».—g) «El qui no té sort, no cal que matinegi».
    Fon.: sɔ́ɾt (pir-or., or., occ.); sɔ̞́ɾt (val., bal.).
    Intens.:—a) Augm.: sortassa, sortarra.—b) Dim.: sorteta, sortetxa, sorteua, sortiua.—c) Pejor.: sortota.
    Etim.: del llatí sŏrte, mat. sign.

2. SORT topon.
a) Vila situada en el Pallars Sobirà, a la vorera dreta del riu Noguera Pallaresa.—b) Barranc que travessa el terme de Cocentaina (País Valencià).
    Fon.: sɔ́ɾt (occ.).
    Etim.: incerta; segurament pre-romana. En l'alta edat mitjana apareix el nom de la vila de Sort documentat amb les formes Saorte (a. 947) i Suort (a. 981-985), ap. Abadal CC, iii, 155, 269.

3. SORT, SORTA adj. ant.:
V. surt.

4. SORT, SORDA adj.:
V. sord.