Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sospitar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOSPITAR v.: cast. sospechar.
|| 1. intr. o refl. Presumir, per algun indici, que algú és culpable; desconfiar d'algú per senyals no segurs. a) intr. Mal ne parlaran o impetraran e suspitaran contra ell, doc. a. 1342 (Priv. Ordin. Valls Pir. 213). Perquè no sospitassen d'ells, lo bisbe sofferia que ella lo visitàs, Eximplis, i, 257.—b) refl. Recaptà... paga de quatre mesos..., ço que negú se'n suspitava, Muntaner Cròn., c. 204. Cant no se'n suspitaven, covench-los de morir, Genebreda Cons. 124. Al camp de n'Erill, sens dubte, ja se sospiten de tot, Costa Agre terra 110.
|| 2. tr. Presumir una cosa per indicis o senyals no segurs. Lo dit marit... suspità alcuna cosa, Eximplis, ii, 92. L'hèroe esblaimat sospita que és tot allò un desvari, Atlàntida iv. Una cosa que jo no sabia ni tan sols sospitava, Roq. 48. No cantaria si sospitàs que qualcú l'escolta, Rosselló Many. 121. Totd'una sospitàrem si havien presa s'escarada de segar, Roq. 30.
|| 3. ant. Considerar sospitós o probablement culpable. Fo sospitada en la sua fidelitat matrimonial, Boades Feyts 159.
    Fon.:
suspitá (or., men., eiv.); sospitá (occ., mall.); sospitáɾ (val.).
    Etim.:
derivat de sospita.