DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOSTREURE (o sostraure, i ant. sostrer). v. tr.
|| 1. Treure part d'una cosa per minvar-ne la qualitat o la intensitat; cast. sustraer, restar. Alguna cosa d'aquelles al dret de la almoyna no puga esser sostreta ni dada a aquells a qui condignament no's pertany, Ordin. Palat. 65. Yo li sotstrauré la gràcia mia, Martínez 83. Lauors sostrau-li alcuna partida del past, Flos medic. 125 vo.
|| 2. Treure algú o alguna cosa del poder d'altri, sia d'amagat, sia fraudulentament; cast. sustraer, sonsacar. Especialment: a) Fer que algú deixi de treballar a les ordes o al servei d'un altre, o que deixi d'esser-ne client. Nós los havem sostret e emblat un frare, Llull Blanq. 58. Es disposat que negun flaquer o forner no gos sostraure mosso ne masip que ab altre stigue, doc. a. 1476 (BSAL, vii, 282).—b) Ocultar una cosa a algú, fer que la desconegui o que no se'n pugui servir. Veem que los metges sostraen als malaltes lurs malauties, Llull Cont. 115.
|| 3. Treure algú d'un servei, d'una obligació, d'una activitat o situació; cast. sustraer. Quant al regiment de un [ofici] entendrà, de l'altre de necessitat se haurà a sostrer, Ordin. Palat. 8. Tostemps hauràs pau de consciència si't sostraus e't separes del brogit de les faenes temporals, Canals Carta, c. 8. Tot just sostrets de l'enlluernament del fanal, l'ombra ens queia sobre els ulls, Ruyra Parada 28. M'he sustreta qualque estona | a mes plegàries y plors, Salvà Poes. 42.
    Fon.: sustɾέwɾə (or.); sostɾέ̞wɾə (mall.); sustɾέ̞wɾə (men., eiv.); sostɾáwɾe (occ., val.).
    Conjug.: segons el model treure.
    Etim.: del llatí subtrahĕre, ‘treure de sota’.