DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SUARA (i ant. i dial. susara). adv.
que indica un temps molt pròxim a aquell en què o de què es parla. a) Amb verb indicador d'acció passada pròxima; cast. ahora mismo, hace poco. La present és per quant susare havem rebudes tres letres, doc. a. 1473 (arx. mun. d'Igualada). Y la masia, suara tan plena d'animació, tornà en la calma y silenci de la nit, Bosch Rec. 18. A qui et creava cavaller suara, | serveix-lo un any o dos, Canigó i. La impressió de callament que suara m'havia cohibit amb tanta de força, Ruyra Parada 26. S'adorm el núvol que era roent suara, Riba Joc 71. Aquest ros infantillet | que sus-ara es condormia, Macabich Dial. 25.—b) Amb verb indicador d'acció present; cast. ahora mismo. Si cayhia morta..., ¿seria tala pocha? | No, mas ten gran, per què 'm penit susara, Masdovelles 160. Jo sus are me'n vaig e no hic pusch pus aturar, Jacob Xalabín 13.—c) Amb verb indicador d'acció futura pròxima; cast. luego, enseguida, ahora mismo. A tota persona... que vagya sus are al cors ab ses armes, doc. a. 1394 (arx. mun. d'Igualada). Ohiu-me, si us plau, vosaltres sus ara, Brama llaur. 31.—d) Suara suara (i ant. susara i susara): ara mateix, indicant encara més intensament un temps molt pròxim, sia passat, sia futur. ¿E qui no us rossegarà susara e susara? Pere IV, Cròn. 290. És un tracte que hem fet suara suara, Ruyra Pinya, ii, 36.—e) Ara i suara: ara i adés, diverses vegades; cast. de cuando en cuando. Ben regats, ara i suara, Ramis Clar. 8.—f) Ara..., suara... (o bé suara..., suara...): conjuncions combinades per a indicar accions o esdeveniments alternatius; cast. ora..., ora... Vessen si s'hi poran posar personas qui no volen star al camp, susara unes, susara altres, doc. a. 1523 (Hist. Sóller, i, 649). Ara ho feya ben fort, y suara ben fluix, Alcover Rond. ii, 286. Aquest vent impenitent s'eriça | llançant ara un condol, suara un prec, Dolç Somni 56.—g) Suara!: resposta emfàtica, d'irritació o d'impaciència, que es fa a un que demana: «¿I ara?» (Mall.). Ells respongueren:—¿I ara?—Suara!—tornà dir ell, Alcover Cont. 294.
    Loc.—a) Si no és ara, serà suara: es diu per indicar que una cosa es farà, sia més prest, sia més tard.—b) Ni per ara ni per suara: en cap moment, de cap manera (Tortosa).
    Fon.: suáɾə (or., mall., men.); suzáɾə (eiv.); suáɾa (Tortosa); əsuáɾə (Gir., Empordà, Berguedà, Garrotxa, Solsona, Lluçanès); suáɾəs (Rabós d'Empordà).
    Intens.: susareta, susaroia (Eiv.); suareta, suaret, suarassa (Lluçanès).
    Etim.: compost de sus ara; el significat originari era, doncs, ‘sobre ara’ (=aproximadament ara); per això susara o suara no té un valor fix de temps passat ni de temps futur, sinó que el seu valor temporal depèn del temps del verb que l'acompanya. En aquest passatge es troba usat dues vegades sus ara, la primera amb valor de pretèrit, la segona de temps futur: Si en aquest punt aquest prom no és socorregut, ell és mort...; e son-me obligat sus ara a defendre'l, e que sus ara fallís a la mia paraula?, ans muyra yo, Curial, i, 17. (Per a un ús i significat semblants, V. adés).