DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SUPLIR v. tr. o intr.: cast. suplir.
|| 1. ant. Complir, satisfer a allò que es demana o requereix. La cambrera... volent suplir al manament de la sua senyora, Jacob Xalabín 7. En res no ne havia tant gran sperança sinó èn soplir a la volentat de la sua senyora, ibid. 9 vo. Per soplir a la voluntat e ordinació, doc. a. 1428 (Miret Templers 435).
|| 2. Proveir amb una cosa a la manca o deficiència d'una altra. Es costum que los jóvens parlen primerament, e los antichs, suplint los defalliments d'aquells, conclouen, Metge Somni iii. Supleix, tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància, Tirant, c. 6. Lo meu recort a mi no pot suplir | dar lo delit que per Amor sentí, Ausiàs March xci. Si fall endressa | de capellà, | tot cristià | hi pot suplir, Spill 14849. La força dels cavalls suppleix lo defalliment dels hòmens, Egidi Romà, iii, 3a, 5. Lo mal que yo he és aquest..., al qual, per ma desventura, no puch suplir, Curial, i, 13. L'ayre no tenia sinó la meytat de sa densitat ordinària...; era precís suplir sa falta ab freqüents aspiracions, Bosch Rec. 371.
|| 3. Posar-se en el lloc d'un altre o d'una altra cosa; reemplaçar provisionalment algú fent les seves funcions. En loch de copa de argent suplia un xich anap, Alegre Transf. 71. «Quan el president està malalt, el supleix el vice-president».
    Fon.: suplí (or., occ., bal.); suplíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir. El participi passat és suplit o suplert.
    Etim.: pres del llatí supplēre, mat. sign.