DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. SURAR v.
|| 1. intr. Sostenir-se a la superfície d'un líquid, sense enfonsar-se; cast. flotar. Si'l meu cos se nega, lo vostre no sura, Proc. Olives 97. S'hi tirava un atlot de dotze anys que surava com un peix, Ignor. 11. Un tronc d'abet... jeu surant demunt de l'aigua, Massó Croq. 16.
|| 2. intr., fig. Estar a sobre, passar per damunt, trobar-se en l'ambient i dominar sobre altres coses. Només mancava que vegés surar el vol de mosquits que ronden enllepolits per la flayre de la trumfa, Casellas Sots 10. Damunt la trista contemplació dels solitaris, sura l'himne inefable, el psalm litúrgic, Alomar Columna 193. La idea sura per l'aire que respiro, Santamaria Narr. 30.
|| 3. intr. Adquirir o augmentar vitalitat, creixença, força; prosperar, sobreviure progressant; cast. medrar. Només ta casa surarà de les flames, Cases A., Poes. 88. Si amb tanta de tresca-la-mena com duch, no puch surar, Roq. 33. Tu suraràs si tens enteniment, Llorente Versos 16.
|| 4. tr. Fer que algú o alguna cosa es mantingui viva i en creixença, que prosperi, que augmenti en vitalitat o en força; cast. sacar a flote. Surar pollets, infants, etc.: criarlos feliçment, evitar que morin, aconseguir que sobrevisquin. Surar una família: fer que els infants d'una família arribin a fer-se grans i tinguin manera pròpia de guanyar-se la vida. Per tu vaig treure aquell niu | de rossinyols que en l'estiu | suraves ab tanta cura, Costa Agre terra 67. Horts amb tots els arbres surats, Vidal Mirall 57.
    Fon.: suɾá (or., occ., bal.); suɾáɾ (val.).
    Etim.: derivat de suro.

2. SURAR m.
Bosc de surers (Empordà); cast. alcornocal.
    Etim.: derivat de suro.