DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TEBI, TÈBIA adj.: cast. tibio.
|| 1. Moderadament calent; ni fred ni calent. Ab un poch de aygua tèbia, Robert Coch, 30. Un gran pitxer de aygua tèbia, Agustí Secr. 177. Als purs y tebis raigs de sol ixent, Cases A., Pes. 119. En aquella hora tèbia, passada ja la forta soleiada, Massó Croq. 67. Amb el tebi llençol de nuviances | aidava a despenjar-se el seu marit, Alcover Poem. Bíbl. 66.
|| 2. fig. No ardent, no zelós; més aviat indiferent. Afirmacions tèbias en sa manifestació, Pons Auca 322.
    Fon.: tέβi (pir-or., or., occ.). La forma femenina tèbia presenta, al costat de la pronúncia normal amb b, variants dialectals de pronúncia en què la labial apareix duplicada: tέbbia (Isavarri, Torre de C.); tέbbiɛ (Sort, Tremp, Organyà, Artesa de S.). A la Vall de Barravés sembla que es pronuncia tépia (BDC, vi, 18). En el Rosselló la forma femenina es confon amb la masculina: tebi.
    Var. form. dial.: teb.
    Var. form. ant.: tèbeu, tèbea. Constància d'amor complida o fina, ço és que no és tèbea ni tan solament calda, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 750). Qui tèbeu és, d'amor és enemich, Ausiàs March lxii. Sabs que lo gat | poch escaldat | tem l'aygua tèbea, Spill 6588. Deus lauar primerament la nafra ab vin tèbeu, Macer Erbes. Per ço staua tèbeu e no gosaua obrir la boca, Curial, i, 27. Algun escriptor de la Renaixença (segle XIX), ressuscitant aquest mot arcaic, l'accentuava tebèu, accentuació que és errònia.
    Etim.: del llatí tĕpĭdu, mat. sign. En realitat la forma originària és la femenina tĕpĭda (molt més usada que la masculina a causa de la freqüent expressió aqua tepida); de tĕpĭda es formà normalment tèbea; aquesta forma prengué dos camins: per una banda reforçà la distinció de les dues vocals agrupades ea, pronunciant-se tèbia, i damunt aquesta forma es construí la de masculí tebi; per altra banda les dues vocals agrupades es contragueren en teba, i per analogia d'aquesta forma es produí la masculina dialectal teb.