Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. teia
veure  2. teia
veure  teià
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TEIA o TEA f.
|| 1. La part interior del pi i d'altres arbres, molt saturada de resina i que per això crema molt fàcilment; cast. tea. Cascuna somada de thea, Leuda Puigc. 1288, p. 503. Portà hun canterell ple d'oli en sa mà, en l'altre huna falla de thea, Desclot Cròn., c. 162. Una barca gran... plena de llenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé, Tirant, c. 92. Evitar de dir... tella per tea de pi, Pau Regles 304. Ab una pedra foguera | encén la teya d'un pi, Costa Trad. 98. Fer molta teia: deixar anar molta cera el qui porta un ciri girat cap avall o amb molt de cremallot (Valls).
|| 2. Estella o tros de fusta resinosa usat per a fer claror o per a encendre foc; cast. tea, cuelmo. Luquet e tea | és de chich foch, | e poc a poch | s'encén molt gran, Spill 10164. Alarmats..., vehins ab teyes acudiren, Costa Trad. 127. La teia de la discòrdia: persona o cosa que excita o provoca baralles o dissensions. Ball de la teia: ball burlesc en què els balladors es posaven en renglera l'un darrera l'altre, portant cadascun un paper gros caragolat penjat a l'esquena, i havien de moure el cos amb molta vivesa per evitar que el ballador del darrera li calés foc al paper (Dicc. Dansa).
|| 3. Ganivet, en llenguatge d'argot (or., occ.). I a voltes te treus la teia si s'acosta algun veí, Bonavia i Rius Vidal (ap. BDC, vii, 62). «La gent d'Urgell porten la teia al calçó»: es diu per indicar que els urgellencs solen anar armats de ganivet (Solsona, Cardona)
|| 4. fig. Grosseria d'enteniment o d'esperit (Mall.). Dur molta teia: esser molt grosser. «Jo me n'anava a dur teia, | i arrera vaig tornar, | perque vaig considerar | que en es teu front se n'hi feia» (cançó pop. Mall.). «No és tota en es pi sa teia; | qualcun altre també en du; | no et pensis que homos com tu | me facin tornar vermeia» (cançó pop. Mall.).
|| 5. fig. Complexió, manera d'esser d'una persona (Vallès, Penedès); cast. madera. «Esser de bona teia»: esser de naturalesa robusta, vigorosa. Les dones són d'una altra manera..., d'una altra teia, Pons Com an. 205. Havia sigut de bona teya aquell senyor, E. Girbal (Catalana, ix, 33).
|| 6. fig. Diferència de manera d'esser entre dues coses (Lluçanès, Plana de Vic). Haver-hi molta teia: haver-hi gran diferència. «Ja n'hi ha, de teia, entre el que tu deies i el que diuen aquests!»
    Var. form.
dial.: teda, tesa.
    Fon.:
tέјə (or.); téјɛ (Ll.); tə́јə (mall.); téa (Andorra, Isavarri, Vilaller, Tortosa, País Valencià); tə́ə (Ciutadella); tέzə (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir).
    Etim.:
del llatí taeda, mat. sign. ||1. Les formes teda i tesa representen l'etapa més arcaica dins el català; de tesa, per pèrdua de la -s- intervocàlica, resultà tea, i després teia per intercalació d'una ј evitadora de l'hiat.

2. TEIA f.:
V. tella.

TEIÀ
|| 1. topon. Poble de la comarca del Maresme.
|| 2. Llin. (escrit sovint Tayà) existent a Pardines, St. Genís de Vilassar, Martorelles, Badalona, etc.
    Etim.:
d'un gentilici Taliānum o Tiliānum derivat de noms personals com Talius o Tilius. En l'alta edat mitjana apareixen documentades les formes Tiano (a. 965) i Taliano (a. 965 i 981).