DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TERMINAR o TERMENAR v.
|| 1. tr. Limitar, posar termes o límits; cast. limitar. Si eren molts Déus eguals, cascun couendria que fos finit e termenat en altre, Llull Felix, pt. i, c. 3. Un Déu és, la essència del qual és tan gran... que nuyla altra essència ne altra cosa no la pot termenar ni comprendre, Llull Gentil 65. E veus la Mort que llur voler termena, Ausiàs March xcii. Aquelles montanyes que terminan nostra vista, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. tr. Posar terme o fi a una cosa; acabar-la; cast. terminar. Totes les termenà e les solvé, Llull Blanq. 77. Fins que'l mestra posa la questió | per aprovar, e no per terminar-la, Febrer Par. xxiv, 48. Tan vil querella considerant no se haurà de terminar en la seu de Càller, doc. a. 1472 (Misc. Rubió, iii, 24). La nit terminà lo combat, Lacavalleria Gazoph. Perque no se restaura y termina es bell sepulcre, Ignor. 55.
|| 3. intr. o refl. Tenir fi, acabar-se; cast. terminar. La vall sembla termihar d'una manera vaga, Massó Croq. 194. Al termenar una d'aquellas bregas, Pons Auca 300. Aquest mot se termina en E, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. intr. Tenir la seva finalitat i perfecció (en tal o tal cosa); cast. terminar. Lo saber tot deu termenar en bé viure, e lo bé viure és la sua fi, Eximenis Dotzè, c. 188 (Aguiló Dicc.). En tu termena tot nostre desig, Genebreda Cons. 146. Aquell Déu Jesús en qui totes les perfeccions infinidament termenen, Corella Obres 145.
    Fon.: təɾminá (or., bal.); teɾminá (occ.); teɾmináɾ (val.). En l'accepció || 1 és viva encara actualment la forma termenar; en les altres accepcions s'usa només terminar.
    Etim.: del llatí termĭnāre, mat. sign.