DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TIBAR v. tr. o intr.
|| 1. tr. Fartar, omplir de menjar; s'usa sobretot com a refl.: tibar-se (pir-or.) o atibar-se (Ribera d'Ebre, Maestrat): atipar-se, fartar-se; cast. hartarse. a) fig. Tibar-se de riure: riure molt. Y me diu, se tibant de riure, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 66.
|| 2. tr. Posar tens, rígid; estirar (or., occ., val.); cast. estirar, atiesar. Se tibavan ses arrugas al impuls d'un permanent somriure, Pons Auca 20. La Teresa... es tiba bé la faldilla, Llor Laura 20. Les ballestes del goig... tivaven ansioses llurs cordes, Casp Jo 23.
|| 3. intr. Estar tens, rígid, estirat (or., occ., val.); cast. estirar. «Aqueixa camisa em tiba de sota l'aixella». «Aquests pantalons em vénen estrets, em tiben per tots costats». Ne hont fort tiba | llur flux voler, Spill 624. Especialment: a) Enlairar-se amb força la grua o estel tenint el cordill tens.
|| 4. tr. o intr. Aplicar el cas d'un martell o una altra cosa dura fent pressió damunt una peça, en sentit contrari a l'acció de les martellades que reblen un clau, posen un tascó, etc.; cast. sufrir.
|| 5. tr. a) Fer caure els filats damunt els ocells per agafar-los (mall.); cast. disparar.—b) Fer caure la llosa de caçar; refl., caure la llosa de caçar, sia damunt un animal que s'agafa, sia sense agafar-ne cap (mall.); cast. dispararse.—c) Pitjar el gatet d'una arma de foc i engegar el tret; cast. disparar.
|| 6. intr. Cuitar, obrar amb major esforç; cast. apretar.
    Fon.: tiβá (or., occ., bal.); tiβáɾ (val.); atiβá (Ribera d'Ebre, Maestrat).
    Etim.: probablement extret de estibar, per separació de l'element inicial es- interpretat com a prefix.