DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TIPUS (vulgarment tipo). m.: cast. tipo.
|| 1. Forma general, allò que és com el model que conté un conjunt de propietats comunes a un cert nombre d'individus. No baxarà des tipo de 254 lliures, Roq. 3. «Tots aquests cotxes són del mateix tipus». «Aquest tipus de casa és propi de les regions fredes».
|| 2. Peça prismàtica rectangular de metall o de fusta que en una de les seves bases porta gravada en relleu una lletra, xifra, dibuix, etc., i serveix per a reproduir-la per estampació; per ext., Cadascuna de les lletres o signes que formen part d'una sèrie que té un traçat especial. S'és fusa... una nova sèrie de tipos gòtichs, Obrador Arq. lit. 104.
|| 3. Individu, espècie, etc., que és l'exemplificació més perfecta d'una espècie, gènere, etc. Amb so intentar descriure aquest tipo tan mallorquí, Roq. 52. Per més que aquest tipo va desaparexent a pas de bancarrota, Maura Aygof. 47.
|| 4. Individu (sobretot en quant té alguna cosa que el caracteritza, que li dóna un aspecte o manera d'esser especial). Em semblà mentida que Mr. Brown... fos aquell tipus estrany, rar, heroi d'anecdòtiques excentricitats, Pons Com an. 5. L'eguer... era un tipo original y de gran relleu, Rosselló Many. 47. a) Si no va acompanyat d'adjectiu, el mot tipus sol tenir un matís de significat despectiu. «¿Per què m'he de rebaixar a discutir amb aquest tipus?»
|| 5. Forma, figura en general, sobretot de la persona. «Aquesta noia té bon tipus, però té mala veu».
    Fon.: típus (en llenguatge literari); típu (or., men., eiv.); típo (occ., val., mall.).
    Intens. (sobretot en els significats || || 4 i 5):—a) Augm.: tipàs, tiparro.—b) Dim.: tipet, tipetxo, tipeu.—c) Pejor.: tipot.
    Etim.: pres del llatí typus, ‘forma, model’. La forma tipus és d'adopció moderníssima; la que primer ens vingué va ser tipo, per via del castellà. En català antic no hem trobat cap exemple d'aquest mot.