Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  tombar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TOMBAR v. tr. o intr.
|| 1. a) tr. Fer donar mitja volta o part d'una volta; posar de l'altre costat; inclinar; cast. volver, inclinar. Tombar la terra: girar-la profundament. Tombar una bóta: girar-la posant davall la part que estava damunt, per escórrer-la. Tombar el cap: girar el cap. Tombar la vista: girar els ulls. Com los galls pel galliner | ab la cresta mig tombada, Picó Engl. 58. Es capell tombat demunt s'oreya esquerra, Roq. 25. Atuït, vaig tombar el front sobre la paret, Ruyra Parada 19. Vos serà dolç tombar-hi aquí el cos, Riber Sol ixent 95.—b) refl. o intr. Donar mitja volta o una part de volta; girar-se, inclinar-se. «Tomba't cap a la dreta i veuràs la parella que balla». Que no puga tombar-se, que no fes una malifeta, Pons Auca 46. Tombant-se sobre el coll de l'ase, Galmés Flor 21.
|| 2. a) tr. Fer caure allò que estava dret; cast. tumbar, derribar. En carn vivint | e no tombat, coinquinat | en tal ruina, Spill 5625. Sa mala sort volgué que... ferís sa taula y tombàs un parey de copes, Ignor. 73. Una ventada el va tombar, Rosselló Many. 131.—b) refl. o intr. Caure allò que estava dret; cast. caerse, volcarse. Caygué lo dit cavall per la costa avall... y tombant axí cavall y cavaller, doc. a. 1666 (Aguiló Dicc.). La canto capbussada tombant al precipici, Atlàntida v. Y sembla entre l'escuma que tombi lo penyal, Costa Poes. 44. Sembla que tombes del cel, Salvà Poes. 89.—c) refl. o intr. Ajeure's, deixar-se anar i posarse horitzontalment a terra, damunt un llit, etc.; cast. tumbarse, acostarse. Es tombaven els més, com avorrits de la xafogor del lloc, Pons Com an. 40. Y se'n va a tombar demunt es llit, Roq. 52.
|| 3. tr. Vèncer, anul·lar la resistència d'algú; cast. derribar, vencer. Fins que es peixeter tomba es carnisser, Alcover Cont. 64. a) fig. Fer canviar d'idees o de pràctiques per persuasió, convicció, etc.; cast. doblegar. «Eren republicans, però a força de prèdiques els han tombats, i ara són monàrquics». «Mon pare no volia que me n'anés, però l'he arribat a tombar».
|| 4. Girar, canviar de direcció; cast. doblar. a) tr. Tombo un coll molt pedregós i em trobo altre cop en mig de prats, Massó Croq. 12. Un camí curt... fa només una sola recolzada, i quan la tombis, el veuràs, Carner Ofrena 227. Tombàrem una cantonada, Espriu Lab. 96.—b) intr. «En arribar al camí, tombeu a l'esquerra».
|| 5. Passar un moment determinat o una determinada etapa (del temps, de la vida, d'un esdeveniment o sèrie d'esdeveniments); cast. doblar. Al tombar els quinze anys, Pons Auca 17. Y si tombeu l'hivern, molt diantre fóra que no us hi adobéssiu, ibid. 208. a) intr. Començar un astre a passar del seu punt més alt; començar el temps, l'hora, etc., a acostar-se més a la nit, a l'acabament que al principi. Es sol tombava ja cap a ponent, Roq. 52. De dins vostra fossana, quan tombe la vesprada, nos parlareu vosaltres, Collell Flor. 4. A l'hora en què tomba el dia, Riber Sol ixent 31.—b) intr. Experimentar un canvi evolutiu; cast. cambiar, mudarse. «El temps ha tombat»: el temps ha fet un canvi. «El malalt ha tombat per bé»: el malalt ha experimentat un canvi favorable. Quant lo temps tombi per bé, Vilanova Obres, xi, 90. La primavera tombava cap a la maduresa, Galmés Flor 50.
|| 6. intr. Rodar, voltar; donar un tomb (Camp de Tarr.); cast. dar una vuelta, pasear. «Anem a tombar pel poble».
|| 7. tr. Enrevoltar; circuir (Valls); cast. rodear. «L'avi va tombar de paret tot aquest hort».
    Loc.
—a) Tombar la llengua: avesar-la a parlar d'una manera nova o estranya. Costa molt de tombar-hi la llengua, Vilanova Obres, iv, 16.—b) Tombar el coll a una cosa: resignar-s'hi, accedir-hi sense ganes (Mall.).—c) Que gira, que tomba...: locució amb què expressem d'una manera poc clara que algú parla insistentment per convèncer algú altre, per obtenir alguna cosa, etc: Menut, que cuytis; Menut, no et torbis; y vinga, y tomba, y gira, Vilanova Obres, xi, 29.
    Fon.:
tumbá (or., men., eiv.); tombá (occ., mall.); tombáɾ (val.).
    Etim.:
format per onomatopeia (tomb...) del cop o empenta que es dóna per fer caure o girar una cosa, o del cop que aquesta pega quan cau o es gira. De la mateixa onomatopeia ve el mall. tomar, sia per reducció del grup intervocàlic mb a m (com en cŭmba > coma), sia perquè el so originari a imitar hagi estat interpretat tom en lloc de tomb.