DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TORTA f.
|| 1. ant. Torxa. No y hac qui l'encensàs, ne qui tortes ne ciris hi encenés, Llull Cont. 90, 6. Cascú qui fassa tortes, ciris e brandós per vendre, doc. a. 1296 (RLR, v, 92). Si donchs nos aporten les dites tortes, que són brandons cascú de XII diners, doc. a. 1367 (arx. parr. de Rouric). La sglésia... ben enluminada de lànties et de candeles et de tortes, doc. a. 1377 (Miret Templers 562). Sien mentangudes dues tortes de cera de pes de 50 libres cascuna, qui crem totes festes denant l'altar maior, doc. a. 1388 (Col. Bof. xl, 291). Que tots los pàbils de les tortes e dels brandons sien de bon cànem, Mostassaf 42.
|| 2. Acció de tòrcer; torsió; cast. torcedura. «He fet una torta de peu»: m'he torçut un peu (Ll.).
|| 3. Curvatura o angle; desviació de la línia recta; cast. torcedura, revuelta. «Aquest camí fa molta torta». Se n'anà camí enllà, i després de moltes tortes i marrades se trobà dintre un gran bosc, Verdaguer Rond. 123. Se'n va disparat com una fletxa que fassi tortes, Vilanova Obres, xi, 188. I volten les abelles en amoroses tortes, Carner Monj.10.
|| 4. Budell que fa una essa (Llucmajor).
|| 5. Fer sa torta: clucar un ull (mall.); cast. guiñar un ojo.
    Fon.: tɔ́ɾtə (or.); tɔ́ɾtɛ, tɔ́ɾta (occ.); tɔ̞́ɾtə (mall.).
    Etim.: del llatí tŏrta, forma femenina del part. pass. de tŏrquēre, ‘tòrcer’.

2. TORTA f. (castellanisme)
Coca. Torta real: Libum, placenta regia, Pou Thes. Puer. 132. Torta existeix en el llenguatge vulgar del Ribagorça aragonès, però no sembla haver entrat en els altres dialectes sinó esporàdicament. El mot coca predomina pertot arreu.
    Etim.: del cast. torta, que ve d'un mot llatí tardà tōrta, mat. sign.

3. TORTA f. (dial.)
Tórtora (Gir., Vilafr. del P., Eiv., Formentera). Los perdigons e los faysans e los torts grasos e las tortes, Corbatxo 56. Perdius... e guatles e tortes soblima hom en flama clara, Flos medic. 203 vo. Torta, aucell conegut: Turdus, Tordo, aue conocida, Nebrija Dict. (que considera torta com a sinònim de tord).
    Fon.: tɔ́ɾtɛ (Gir.); tóɾtə (Vilafr. del P., Eiv.).
    Etim.: probablement de tortra, per dissimilació.