DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TOSCA f.
|| 1. Substància calcària, resultat de la dissolució i descomposició del carbonat de calç dins les aigües que contenen anhídrid carbònic, i que es diposita i resta adherida a les parets de les canonades, recipients o altres llocs amb què les dites aigües estan en contacte; cast. tosca, toba. Hi ha la font, que amb el temps ha format una tosca des de terra a dalt la volta, Scriptorium gener 1927.
|| 2. Producte volcànic esponjós molt lleuger, semblant a una esponja; cast. toba. Creixen entremig de les tosques dels volcans, Gomis Vall Host. 17. La Mare Balena era un illot de tosca que negrejava, Víct. Cat., Mare Bal. 12. També s'anomena pedra tosca, i els seus trossos, porosos i rasposos, s'usen per a pelar els porcs morts i per a polir fusta i altres matèries. La tosca per endolcir: Hic pumex, Pou Thes. Puer. 7. La tosca per fregar se: Hic pumex, ibid. 31. Pedras toscas, val lo quintar tres lliures, Tar. preus 120. Amb un cassot més raspallós que una pedra tosca, Alcover Cont. 333.
|| 3. Eina que consisteix en una pedra tosca que va dins un encaix de ferro, és d'uns quatre pams de llarg i té un mànec de fus ta a cada extrem, i serveix per a una de les operacions dels adobadors de pells (BDC, xix, 62).
|| 4. Substància calcària que s'incrusta a l'esmalt de les dents (Fabra Dicc. Gen.); cast. sarro.
|| 5. Pilot de fem tan compacte i endurit que sembla una sola peça (Ll.).
|| 6. a) La part exterior del suro pelat, que amb el contacte de l'aire es fa llenyosa, rasposa i negra (Empordà, La Selva).—b) Serradures que fan de les pannes de suro bullit en toscar-lo (Empordà).
|| 7. Coca de remoltes o pinyolada de l'oliva quan surt dels esportins (Segarra, Urgell, Camp de Tarr.).
    Loc.
—Tenir molta tosca: esser molt curt de gambals, tenir molta llana al clatell.
Tosca, topon.: a) La Tosca: nom de partides rurals dels termes de Bagà, de Les Preses, del Vilosell, etc.—b) Les Tosques: nom de diverses partides de terra on abunda la pedra tosca, en els termes de Les Planes, de Sant Feliu de P., de la Mussara, etc.
    Fon.: tóske (or., bal.); tóskɛ, tóska (occ.).
    Etim.: forma femenina de tosc.

TOSCÀ, -ANA m. i f. i adj.
Nadiu o propi de Toscana, regió d'Itàlia; cast. toscano. D'aquells servents toscans e manthesans, Muntaner Cròn., c. 275. Lengua toscana, Trobes V. Maria [137].
Toscà: llin. existent a Gir., Viloví, etc.
    Var. ort. ant.: toschan (doc. a. 1315, ap. Miret Bech oques 44); tosquà (doc. a. 1410, ap. Archivo, iii, 236).
    Etim.: del llatí Tŭscānus, mat. sign.