DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRABUCAR v. tr. o intr.
|| 1. tr. Capgirar, tombar quelcom (sobretot un vehicle o un recipient) fent-lo posar amb la part superior avall i la inferior amunt; cast. volcar. Un gran peix bestial e fort strany, apellat Sirene, lo qual environà adés una nau, adés altra, que per poch no les trebucava totes, Reis Bret. 225. Com la nau perilla..., tots perim trebucant-nos l'infern, Trobes V. Maria [153]. Lo torb... traboca les cabanyes, Canigó vii. Trabucar les cartes: posar les cartes de joc amb la figura cap avall. Trabucar la palla: girar-la per primera vegada, amb les forques (Empordà).
|| 2. intr. o refl. Capgirar-se, tombar-se una cosa (sobretot un vehicle o receptacle) posant-se amb la part superior avall; cast. volcar, volcarse. «En es reol de Na Lluca | s'hi ha posada talent: | d'onsevuia vénga es vent, de qualsevol part trabuca» (cançó pop. Mall.). Perquè més prest..., sens repar trabucant, encorregam cruel naufraig, Corella Obres 246. Y axí forçat mostra carena o prest trabuca, Somni J. Joan 1151. Y sa barqueta mesquina... may trabuca, may s'afona, Costa Trad. 181. a) fig. Es meu cor me trabucà d'alegria, Maura Aygof. 34.
|| 3. tr. Tombar un receptacle de manera que es buidi el seu contingut; cast. verter. És plena d'enveja | tant, que ia trabuca el sach, Febrer Inf. vi, 50. Trobà una canada... que l'aucell no podia beure d'ella sinó trabucant-la, Faules Isòp. 94. Es reyms que hi trabucaràs | amb pedres los pitjaràs, Ignor. 67. Les cullidores trabuquen els paners plens d'oliva, Rosselló Many. 27.
|| 4. a) tr. Fer caure una cosa tombant-la, fent-li prendre una posició diferent de la normal; cast. derribar, derrocar. Lo diable... dix:—Yo'm metré en la cadira e seré semblant a Déu.—E nostre Senyor trabucà'l del siti, Graal 83. Los parpals, los quals los alts murs e duras rochas e los trabucats balsos rompan, Corbatxo 69.—b) intr. o refl. Caure algú o alguna cosa inclinant-se, perdent la posició normal; cast. precipitarse, derribarse. Car tost trabuca verament | qui vola sobre'l firmament, Fasset 423. Trabucar-se de cap primer, anar per terra de cap primer: Praecipitare, Praecipitem cadere, Lacavalleria Gazoph. Traboca's amb sa càrrega, com un bressol de canyes, Atlàntida ix. Sa grexonera de llampuga amb pebres trebucà dins es foch, Maura Aygof. 134. El bulto se remenà aturdidament, trabucà ab rompedissa de brancons y caygué en terra, Galmés Flor 16.
|| 5. a) tr. Posar de manera contrària a la normal, a l'orde establert; cast. trastornar, trabucar, revolver. Te farà foraviar e't trabucarà de pecat en pecat, Graal 107. De trabucar tota senyoria per Déu ordenada, doc. a 1402 (Rubió Docs. cult. ii, 366). Déu muda e trabuca los cors dels Reys, Boades Feyts 438. Les anades i vingudes... trabucaren tot d'una les somicoses enraonamentes, Pons Com an. 167.—b) intr. o refl. Desordenar-se, capgirar-se, posar-se de manera contrària a la normal; cast. trastornarse, revolverse. Tot lo poble se trebuchava e venia veura ell, l·list. Troy. 44. Ha estat precís un altre Carnaval per tal que se'm trabucàs altra vegada l'existència, Casp Proses 22. Trabucar el seny o l'enteniment: sofrir greu trastorn l'enteniment d'algú. Tenen molta por que es seny no li trabuc, Alcover Cont. 349.
|| 6. tr. Fer caure la balança pel pes de l'objecte posat en un dels plats; cast. apesgar, hacer caer. Que traga o trabuc la balança lo dia que lo dit pa serà cuyt, Mostass. Agual. 2 vo. a) intr. Pesar més. Trabucar, pesar més: Praeponderare, Pondere antecedere, Lacavalleria Gazoph. Jo no vos dono cap escut de or que no trabuca, ibid.
|| 7. tr. Pesar coses petites. Huyt balançes de trabuquar sutils, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 123).
|| 8. intr. Inclinar-se, moure's tombant; cast. contonearse. Pujava balancejant-se com un barco y trabucant-se com una oca, Oller Fig. pais. 110.
|| 9. tr., ant. Combatre amb trabucs o altres ginys de llançar pedres. Tenien trebuchs ab què trabucaven los llochs que assatiats tenien, Muntaner Cròn., c. 229. Fou ordenat que... no fos combatuda [la vila], mas que la tinguessen assetiada e que la trabucassen ab ginys, Pere IV, Cròn. 41.
|| 10. tr., fig. Embolicar, confondre les coses; dir una cosa per una altra; cast. embrollar, trabucar. «Tot ho trabuques; jo no he dit el que tu vols suposar». «No trabuquis les paraules: parla clar». a) refl. Equivocar-se, en parlar, dient unes paraules o lletres per altres; cast. trabucarse, embrollarse.
|| 11. tr. Molestar, torbar algú fent-li desviar el pensament o el parlament (Maldà); cast. embrollar, trastornar.
    Fon.: tɾəβuká (or., bal.); tɾaβuká (occ.); tɾaβukáɾ (val.); tɾəβuсá (Palma, Manacor).
    Etim.: derivat de buc, ‘ventre’, amb el prefix tra- (del llatí trans-). Aplicat originàriament a naus i altres vehicles (que tenen buc), el seu significat s'amplià després aplicant-se a tota mena de coses.

2. TRABUCAR v. tr., forma incorrecta,
per traucar (val.).