DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRINCAR v. tr.
|| 1. nàut. Subjectar amb trinca; cast. trincar. Cassant y aferrant veles, trincant ab guardins portalons y escotelles, M. Roger (Jocs Fl. 1911, p. 136).
|| 2. intr. Navegar molt orsat o en menys de sis quartes de la bolina; cast. trincar (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 3. tr. Agafar, empresonar (en llenguatge d'argot). Ella va fer trincar al Marquesito, J. Givanel (BDC, vii, 64).
    Etim.: insegura; potser del fr. tringler, ‘unir les taules d'un vaixell’, segons Corominas DECast, iv, 577.

2. TRINCAR v.
|| 1. Beure molt, en llenguatge vulgar o d'argot (Empordà). «No trinquis tant, que t'emborratxaràs».
|| 2. Fer topar els vasos bevent a la salut d'algú (Empordà, Garrotxa, Barc.); cast. brindar. Tots s'alsaren a trincar a la salut dels nuvis, Bosch Rec. 18.
    Etim.: del germ. trinken, ‘beure’.

3. TRINCAR v.
|| 1. Fer soroll agut, com de cristall o de metalls que es topen; cast. tintinear, reteñir. Per veure si totes les monedes eren bones, les teya trincar, Vilanova Obres, iv, 99. En son amagatall, trincava y retrincava les seves precioses monedes, Girbal Oratjol 56. Llevat del trincar de les culleres en els plats, no hi ha gran soroll, Scriptorium, no 57. Vora els vidres hont trinca la ruixada, Mestres Est. 26.
|| 2. Tenir diners, fer-los sonar; cast. tener monises (Labèrnia-S. Dicc.).
    Var. form.: dringar.
    Etim.: onomatopeia del soroll cristal·lí o metàl·lic.

4. TRINCAR v. tr.
Trencar (pir-or.).

5. TRINCAR v. intr.
Saltar, córrer, brincar; cast. triscar (Labèrnia-S. Dicc.).