DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRON o TRONO m.: cast. trono.
|| 1. Seient posat damunt grades i sovint cobert per un dosser, destinat a seure-hi un sobirà o una altra persona d'alta dignitat, en les reunions solemnes. Que regiu en los cels | en los trons alts portant reyal corona, Trobes V. Maria [120]. Aprés que los reialmes i tronos revoltaren, Atlàntida i. Un trono d'or hi resplendia encara, Costa Trad. 11.
|| 2. Dignitat reial. Ell és qui, quant li plau, dexa esfondrar tronos y capolar imperis, Ignor. 29.
|| 3. pl. El tercer cor dels àngels. Jures per los Trons e per les Senyories, e per los Principats del cel, Cost. Tort. IX, xxx. Los qui han grau apostolical ab los trons, Quar. 1413, p. 107. En nom dels sancts àngels e arcàngels, trons e dominacions, Tirant, c. 478.
    Fon.: tɾɔ́n (or., occ.), forma literària restablerta modernament. En l'ús quotidià predomina la forma trono: tɾɔ́nu (or.); tɾɔ́no (occ.); tɾɔ̞́no (val., mall.); tɾɔ̞́nu (men.).
    Var. form. (inexistent en el llenguatge corrent): trone (Riber Sol ixent 43); tro (arcaisme desaparegut per efecte de l'homonímia amb tro art. 1).
    Etim.: del llatí thronus, mat. sign.

2. TRON m. (dial.)
|| 1. Tro (Empordà, Rialb, Eiv.).
|| 2. Cop violent, com bufetada, cop de puny (Eiv.).
    Fon.: tɾɔ́n (or., occ., eiv.).