DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TROT m.
Manera de caminar ràpidament el cavall i altres quadrúpedes avançant i posant a terra alternativament el parell de potes anterior dreta i posterior esquerra i el parell de potes anterior esquerra i posterior dreta; cast. trote. E nós de trot e d'arlot passam lo riu de Calderes, Jaume I, Cròn. 134. De bell trot, lla hon podien trotar, pensaren d'anar, Muntaner Cròn., c. 139. No pas tampoc corrent ni al trot, Flos medic. 61 vo. La cavalleria... ab sas branzidas y trots, Pons Auca 293. a) per ext., es diu també de les persones: Moviment del qui camina de pressa o es mou d'un lloc a l'altre, o treballa ràpidament i amb insistència. Trot-trot o De trot de trot: trotant, anant ben de pressa; cast. al trote. Fuig de ben lluny d'ella | de trot de trot, Ferrà Com. Poes. 30. Y parteix trot trot per avall, Alcover Rond. ii, 281. Va veure sa mare tan carregada, amb aquell trot i per aquells paratges, Rond. Eiv. 92.
    Loc.—a) Ficar algú en un trot: posar-lo en una activitat excessiva, en un afer superior a les seves forces.—b) No estar per a trots: no estar en condicions de resistir certs esforços, certes activitats penoses.—c) Tocar el trot: anar-se'n ràpidament, resoltament.—d) Prendre el trot: anar-se'n o començar una cosa ràpidament, amb decisió, sense aturar-se. Son pare li digué que glosàs de cor es den Cuan Portela y aquell cosset prengué es trot, Roq. 35.—e) No tenir trot ni galop: no tenir seny, esser insensat (Mall.).—f) No poder arrancar es trot: estar molt dèbil de tan magre (Sineu).
    Fon.: tɾɔ́t (or., occ.); tɾɔ̞́t (val., bal.).
    Intens.: trotet, trotí.
    Etim.: derivat postverbal de trotar.