DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. TRUCAR v.
|| 1. tr. Donar cops (or., occ.); cast. golpear. «Lo ferrer sempre truca el ferro». Trucar faves o altre llegum: batollar-les, tupar-les amb un bastó per separar els grans de les tavelles (Ribagorça). Especialment: a) Pegar, tupar algú (Ross., Vallespir, Berguedà, Solsona, Pallars, Balaguer, Urgell); cast. pegar, zurrar. Y per fer com algun marit, la trucava, Caseponce Man. 159.—b) Pegar als animals perquè vagin de pressa (Pla d'Urgell); cast. arrear. «Truca el cavall, que és tard!»
|| 2. intr. Donar un cop o cops, topar amb una altra cosa dura (Conflent, Empordà, La Selva, Pallars, Urgell); cast. topar, topetar. «La barca ha trucat a les roques» (Costa de Llevant).
|| 3. intr. Donar cops a una porta, a una finestra, paret, etc., per demanar que obrin, per fer senyals, etc. (or., occ., val.); cast. tocar, llamar. Un pobre que demanaua almoyna va trucar a la porta del castell, Boades Feyts 195. A ma porta truqueu molt dolsament, Llorente Versos 45. a) Telefonar (Barc.); cast. telefonear, llamar.—b) fig. Demanar un favor. «Hauré de trucar a l'oncle, a veure si em deixa diners» (Empordà).
|| 4. tr. Atapeir la roba en teixir-la; estrènyer amb la pua les passades, afegir passades en el tramat; cast. tupir.
|| 5. intr. Fer el primer envit en el joc de truc; cast. trucar.
|| 6. intr. Fer truc, cloure barrina, cloure un tracte (Mall.); cast. cerrar trato.
Fon.: tɾuká (pir-or., or., occ., bal.); tɾukáɾ (val.).
Etim.: onomatopeia (V. truc, art. 1).
2. TRUCAR v. tr.
Fer semblar una cosa allò que realment no és; especialment, Revestir una cosa d'una aparença d'antic; cast. trucar.
Etim.: derivat de truc, art. 2.
3. TRUCAR v. tr.
Baratar, fer canvi d'una cosa amb una altra (occ.); cast. trocar.
Etim.: castellanisme.
4. TRUCAR v. intr.
Vomitar (segons Labèrnia-S. Dicc.; terme usat a Mallorca segons Aguiló Dicc., però no ho hem sentit dir mai).