DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VANITAT f.: cast. vanidad.
|| 1. Qualitat de va, de buit, de mancat de realitat o de vàlua moral. Les coses del segle són uanitats, Hom. Org. 1 vo. So qui li és vijares en durment, és vanitat, Llull Cont. 313, 24. Són males e aporten entresomnis e vanitat, Medic. Part. 156. Tot en lo món és vanitat, Canigó ix.
|| 2. Orgull inspirat per un alt concepte del propi valer, amb un desig immoderat d'esser notat i lloat de les gents. Febre o vanitat t'atreu a ser lladre de quelcom, Alcover Poem. Bíbl. 88. Va estufar-se'm en tanta manera la vanitat, Ruyra Parada 3.
    Fon.: bənitát (or.); banitát (occ., Val.); vanitát (Cast., Al.); vənitát (Camp de Tarr.); vəniðát (bal.).
    Var. form.: vanetat (Llull Arbre Sc. ii, 68; doc. a. 1410, ap. BSCC, xxxv, 149).
    Etim.: pres del llatí vanĭtāte, mat. sign.