DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. VEU f.: cast. voz.
|| 1. El so que es produeix a la laringe pel pas de l'aire expirat a través de les cordes vocals; el so proferit per l'home quan parla, crida, canta, etc., considerat com posseint tal o tal qualitat. No per scriptura, mes ab sa pròpia veu, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 310). Es art per la qual puja en axí l'enteniment a entendre, com fa la veu a cantar per la art de música, Llull Blanq. 81, 2. La tua veu sia senes cridar, e'l teu anar senes brugit, Jahuda Prov. 20. La pràctica de la música que sta en consonància de veus, Egidi Romà, ii, 2a, 17. Y los ecos... repetiren la veu tan anyorada, Costa Trad. 12. ¿Era veu de dona d'aygua | encantada dins la font? Orlandis Poes. 4. Passa en la fosca ressonant de veus, Maragall Enllà 16. Cantar a veus: cantar més d'una persona entonant un dels cantors notes musicals diferents de les dels altres. «Una missa a dues (a tres, a quatre) veus». Començaren a cantar a quatre veus ab singular armonia, Villena Vita Chr., c. 57. Veu forta: la que és ben perceptible. Veu clara: la que no té ressonàncies pertorbadores. Veu plena: la que és molt sonora i dóna impressió de molt equilibrada i completa. Veu grossa o gruixada: la de to greu, de poca rapidesa de vibracions. Veu prima: la de to agut, de vibracions molt ràpides. Veu d'home: la veu grossa, que predomina entre els homes i els distingeix de les dones. Veu de dona: la veu prima, típica de les dones i dels infants. Veu de pollastre: la dels nois en l'època en què muden el to per passar de la veu infantil a la d'adult. Veu dolça: la que té el to i les inflexions molt agradables. Veu escanyada: la produïda per una laringe obstruïda o anormal. Veu esquerdada o Veu de cossi: la veu aspra, mancada de dolçor, desagradable. Veu de l'altre món: la veu de to llunyà o profund, com de persona extenuada. No tenir veu: tenir la veu molt dèbil o desafinada, que no permet cantar. Jugar o Galejar la veu: cantar molt bé i amb gran domini dels recursos fònics. A mitja veu o A sota veu: en veu baixa, deixant-la sentir molt poc. De viva veu: de paraula, no per escrit. a) Amb veu de crida: per boca del pregoner. Publicament ab veu de crida feta principalment en aquesta ciutat, doc. a. 1379 (Capmany Mem. ii, 391).El veu-pública: l'algutzir o pregoner, el qui fa les crides (Vendrell).
|| 2. per ext., So produït en la laringe dels animals i amb el qual expressen llurs sensacions o sentiments. Oyen en l'ayre grans brams e adulamens de leons e de altres spauentables veus, Eximplis, i, 247. a) Veu de bou: esplugabous, ocell de l'espècie Botaurus stellaris (Men., ap. Oleo Hist. Men. 59).
|| 3. per ext., So expressiu d'un objecte inanimat (d'un instrument musical, d'una arma, d'un element natural, etc.). Sien publicats palesament en la Quartera... per lo corredor de la Cort ab veu de trompa, doc. a. 1428 (Mostassaf 269). A la santa veu del orgue | la canonada respon, Llorente Versos 80. a) Música, tonada d'una cançó (Camp de Tarr.). «Sé la lletra, però no sé la veu d'aquesta cançó» (Reus).
|| 4. fig. Quelcom comparat a la veu humana com a mitjà d'expressió. a) Inspiració, pensament que ocorre com si vingués d'una persona diferent del subjecte que pensa. La veu de Déu: les inspiracions sobrenaturals. La veu de la consciència: la sensació de censura sobre el mèrit moral de les pròpies obres.—b) Rumor o fama; notícia que s'estén entre la gent que parla. Córrer o Escampar-se la veu: estendre's la notícia o fama. Donar o llançar veus: fer estendre una notícia perquè arribi a coneixement de molts. Prendre veus: adquirir notícies d'un fet. Veus volanderes: notícies d'origen incert i de veracitat no comprovada. Veu del poble: opinió general de la gent. Veu pública: rumor o notícia que ha arribat a coneixement general. A veus plenes: amb coneixement de tothom. Per tots los llochs de Sicília anava la veu, e aytant com la veu anava, aytants ne mataven, Muntaner Cròn., c. 43. Spargiren veu que'n volien donar libertat, Boades Feyts 9. Pensant que potser aquelles veus no eren prou certes, Oller Fig. pais. 218. Els últims esdeveniments que la veu pública esbombava, Llor Jocs 22.
|| 5. Dret de parlar en una reunió; exercici d'aquest dret. A una veu: dient la mateixa cosa acordadament tots els reunits. Tots a una veu concordablement li contestaren, Valter Gris. 4 vo. Per tots foren dades les veus que ell primer parlàs, Tirant, c. 14. A les més veus (o Per més veus): per majoria de vots. Donen-se a consell de pròmens... tota hora a les més veus del consell, Consolat, c. 41. Sien tenguts elegir a les més veus quatre administradors, doc. a. 1459 (Col. Bof. xli, 319). Aquest elegir no va per més veus, Proc. Olives 2191. Tenir veu: tenir dret a parlar i a votar. Totes les dones qui havien veu a elecció foren en lo capítol, Llull Blanq. 24. No sé que'n capítol pugau tenir veu, Proc. Olives 539. Ses autoridats que tenen veu y vot en tot lo referent a cementeris, Roq. 44. Ell ha guanyat de dos veus o vots: Gemino suffragio superior fuit, Lacavalleria Gazoph. Veu activa: dret a elegir. Veu passiva: dret a ser elegit, Sia privat per un any de veu activa y passiva de dit collegi, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 410). Sots pena de no tenir veu activa ni passiva en la provisió de les cadires, Ordin. Univ. 1638, f. 34. Tenir veus damunt algú o quelcom; tenir-hi dret (Mall.). «Jo no t'hauria privada | de lo que tu em vols trair, | perque no tenc veus encara | dalt tu ni dalt cap d'aquí» (fragment de codolada, Llucmajor).
|| 6. gram., Accident gramatical que expressa la relació entre el subjecte d'un verb i l'acció indicada per aquest. Veu activa: aquella en què el subjecte indica l'agent. Veu passiva: aquella en què el subjecte indica el pacient de l'acció.
|| 7. Veu d'aigua: corrent prim d'aigua, sobretot el que passa per sota terra. Del pinyach que li atrasso als nassos se li van declarar a l'acte dues veus d'aygua que semblaven sanch, Vilanova Obres, xi, 96.
|| 8. Mot, paraula (accepció admesa per Fabra, però que sembla un pur castellanisme innecessari).
Loc.—a) En veu baixa: deixant sentir molt poc la veu.—b) En veu alta o A veus altes, o Altes veus: deixant sentir intensament la veu. E cridaren en altes veus, Muntaner Cròn., c. 58. Faem cantar ab altes veus, Pere IV, Cròn. 135. Dix altes veus axí, Scachs 21. Que amollen a veus altes ets atlots pussers en públich, Ignor. 1.—c) Alçar la veu: parlar fort, deixant-se sentir molt; fig., parlar amb energia i recriminant algú.
Refr.—a) «Veu de poble, veu de Déu»: suposa que les notícies o opinions que tenen molta difusió expressen la veritat.—b) «El que deu, no té veu» (val.).
Var. form. ant.: vou (E dixeren tots a una uou que deya bon conseyl, Jaume I, Cròn. 81); vots (Uench una uots lessús del castell, Jaume I, Cròn. 218).
Fon.: bέw (pir-or., or.); béw (occ., Val.); véw (Cast., Al.); və́w (Mall., Ciutadella, Eiv.); vów (Manacor); vέ̞w (Maó, Alaior, Alaró, Binissalem).
Intens.: a) Augm.: veuassa, veuarra, veuarrassa, veuarrota, veuarrot.—b) Dim.: veueta, veuetxa, veueua, veuiua, veuoia, veuona, veuarrina, veuarrona.—c) Pejor.: veuota.
Var. ort. ant.: vau (Graal 63).
Etim.: del llatí vōce, mat. sign. La forma catalana normal és l'arcaisme vou, que es va relaxar pronunciant-se və́w i després va seguir l'evolució, general en català continental, de ə́ a έ (oriental) i a é (occidental), tal com ha ocorregut amb crŭce> crou> creu.
2. VEU f. ant.
|| 1. Vegada; cast. vez. Com fo enriquehida de la vostra presència per primera veu, Marsili Cròn., c. 13. Ordenam que quatre veus en l'any sien applegats, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 236). E'm meravell com prest no mor | cascuna veu, quan li recorda, Metge Fort. 63. Ans volgra mil veus esser mort, Am. f. conf. Les fembres qui han mala faç, moltes veus són castes, Scachs 106. Car moltes veus del cors l'appetit cessa, Ausiàs March lxxxvii.
|| 2. pl. Ofici, autoritat o jurisdicció que una persona exerceix en representació o substitució d'una altra; cast. veces. Nós sobre les dites coses a vós cometem totes nostres veus, doc. a. 1387 (BSAL, viii, 283). Ab tenor de les presents plenament vos comanam tot nostre loch e veus, doc. a. 1401 (Miret Templers 422).El portant veus: la persona que porta la representació d'una altra en l'exercici d'un càrrec, comissió, etc. Al portant veus del procurador, Consolat, c. 3. Conseller e camarlench del senyor Rey e veus portant de general gouernador del regne, doc. a. 1407 (BSAL, viii, 108). (V. portantveus).
|| 3. Les veus girades (o girades les veus): (ant.) viceversa. En capítols matrimonials de l'any 1482, després de detallar el dot i altres coses que la núvia aporta, comença a detallar les del marit dient: «les veus girades» (arx. parr. de Savellà). En uns altres capítols de l'any 1520, després de parlar de l'aportació del marit, diu: «E girades les veus, la dita Isabel... en dot y per dot porte... tota la eretat» (arx. de Montblanc).
Etim.: del llatí vĭce, ‘vegada’.