DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VINCLAR v. tr.
|| 1. Lligar amb un vincle; cast. vincular. Lo testament... en lo qual vinclava... que tornàs lo regne d'Aragó al dit senyor infant, Muntaner Cròn., c. 175. Tot lo regne era vinclat a ell, ibid., c. 185. Que'ls testaments dels senyors revs... vinclaven los regnes e comptats nostres als hòmens e no a les fembres, Pere IV, Cròn. 247.
|| 2. Doblegar, corbar una cosa flexible; cast. doblegar, encorvar. Si l'arbre gran vinclar volràs, | ans que ne'l vincles, trencar-l'has, Turmeda Amon. Es magraners que vinclen ses branques, Roq. 45. Vegí la palmera vinclada pel vent, Alcover Poem. Bíbl. 91. a) fig. Inclinar (en sentit moral, immaterial). Con jo'm vincle a anar per lo segon moviment, Llull Cont. 85, 23. No'ls poch hom vinclar de dretura e justícia, Genebreda Cons. 100. Ella canta davant tu cantilenes ab les quals te vincle a les delectacions del món, Canals Carta, c. 58.
    Var. form. (vulg.): avinclar (Aguiló Poes. 9); blincar (Víct. Cat., Ombr. 65; Alomar Columna 191); esvinclar; blingar.
    Fon.: biŋkɫá, bɫiŋká (or., occ.); viŋkɫá (bal.); əviŋkɫá (Manacor); əzviŋkɫá (Men.); bliŋgá (pir-or.).
    Etim.: del llatí vincŭlare, ‘lligar’.