DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VINCLE m.
|| 1. ant. Objecte per a estrènyer o unir dues coses. Item II vincles per estrènyer sèrcolls, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).
|| 2. Lligam moral; allò que uneix els homes entre si; cast. vínculo. Conseruar entre nós vincle de fraternal amor, doc. a. 1278 (BSAL, vii, 42). Lo vincle de caritat és molt singular, Tirant, c. 364. Estrengueren els vincles de simpatia, Galmés Flor 17.
|| 3. Obligació o càrrega perpètua sobre el domini de certs béns; cast. vínculo. «No són tan mals tots es vincles | com és sa presó, fadrins; | perque, en esser-hi dedins, | es cavalls tornen pollins | i ets homos més valents, ximples» (cançó pop. Mall.). Ell podia justament emparar ço que lo senyor rey, son pare, li havia lexat per vincle, Muntaner Cròn., c. 185. La qual [ciutat] pertanyia a nós e a la nostra corona per vincle qui fou posat en la donació, Pere IV, Cròn. 356.
    Fon.: bíŋkɫə (or.); bíŋkɫe (occ., Val.); víŋkɫə (bal.).
    Etim.: del llatí vincŭlum, ‘lligam’.