DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VOGI (o vògit). m.
|| 1. Circumferència; cast. ruedo. Pert son plaer qu'és no dar temps al vogi, Ausiàs March xxiv. Segons l'orde del vogi que'n los cels se conserua, Pere Torrella (Cançon. Univ. 208). Qui conta'l vogi | que fa la luna, Spill 5380. Lo sol és occasió de totes aquestes variacions per lo seu vogi, Albert G., Ques. 53 vo. Pedres de bombarda que han de vogi nou palms, Esteve Eleg. o 7 vo. Lo pern de aquest món girant fa lo seu vogi, Corella Obres 300. En lo vogi de la dita corona són engastades infinides pedres e perles, Villena Vita Chr., c. 48. Don Libori... amb una panxa de sis pams y mig de vògit, Aguiló Poes. 174.
|| 2. a) Part inferior de la campana de la xemeneia (Empordà); cast. faldón. El llum de ganxo penjat al vogi dels fogons, Ruyra Pinya, i, 104.—b) Cortineta que es penja a la campana o boca de la xemeneia, per adornar-la (Pla d'Urgell); cast. falda.
|| 3. Argue (|| 1) (Plana de Vic, Maresme, Camp de Tarr.); cast. cabrestante, árgano.
|| 4. Aparell compost d'una combinació de rodes dentades que, mogut pel moviment circular d'una perxa empesa per una bístia, fa funcionar una sínia, un trull, una premsa, etc. (Solsona, Cardona, Maresme, Pla del Llobregat, Valls); cast. malacate, noria.
|| 5. Caminal d'una sínia o d'un trull, o sia, el sòl per on descriu el seu moviment circular la bístia que mou aquells aparells; cast. andén.
|| 6. Rutlló amb què els terrissers esclafen la terra (La Bisbal); cast. rodillo, rulo.
    Fon.: bɔ́ʒi, bɔ́ʒit (or.); vɔ̞́ʒi, vɔ̞́ʒit (bal.).
    Etim.: derivat postverbal de vogir; la -t de vògit és secundària, afegida freqüentment a mots acabats en -i àtona (cf. api àpít, col·legi col·lègit, etc.).

1. VOGÍ m.
Pèl moixí; cast. bozo (segons Labèrnia i Saura Diccs.; no sabem amb quin fonament).

2. VOGÍ m.,
grafia falsa per botxí, usada pels diccionaris Escrig i Martí Gadea.