Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  vulgar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VULGAR
|| 1. adj. Pertanyent al comú dels homes; no propi dels selectes, dels més instruïts o refinats; cast. vulgar. No és paraula vulgar que hom diga, Llull Cont. 364, 27. La dita glòria solament serà preada per la gent vulgar e pobular, car los sauis no la presen molt, Genebreda Cons. 127. Que és vulgar dir entre gents: Aquell t'ama qui't castiga, Cons. casada 209. Aquesta composició escrita en pollensí vulgar, Roq. 43. Llengua vulgar: la llengua que es parla usualment i comunament (per oposició a llengua sàvia). Llatí vulgar: el llatí que es parlava comunament abans de la seva disgregació en les llengües romàniques (per oposició a llatí clàssic).
|| 2. adj. Comú, mancat de distinció; cast. vulgar. Fins en les més vulgars petiteses, Pons Com an. 182. Era un tipo vulgar, casi groller, Pons Auca 54. Representants... de la nova aristocràcia intelectual, prosaica y vulgar, Rosselló Many. 177.
|| 3. m. a) Persona pertanyent al comú dels homes, no a la selecció; cast. vulgar. Per la obra no esser tan elegant com palpable pera 'ls vulgars y no doctes, Rosselló Many. 159. Distribuhida entre los vulgars y persones no tan ensenyades, Isop Faules 2 vo.—b) Proverbi o sentència comuna, divulgada. Y perçò diu lo vulgar: Si fas lo que ningú't mana..., aniràs carrera vana, Flor d'Enam. 71.—c) Llengua vulgar, llenguatge que es parla comunament. Hom en lo principi deu amostrar a son fill en vulgar, Llull Blanq. 2. Griselda, la història de la qual fo per mi de latí en nostre vulgar transportada, Metge Somni iv. Als viuints tots exçellia en celsitut de alt gentil estil, en vulgar de valenciana prosa, Corella Obres 262.
    Fon.:
buɫɣáɾ (Barc., Val.); vuɫʝá (Palma).
    Intens.:
vulgaret, -eta; vulgarot, -ota; vulgaríssim, -íssima.
    Etim.:
pres del llatí vŭlgāre, mat. sign.