DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

XAFAR o AIXAFAR v. tr.
|| 1. Esclafar (|| 1). Partida troços, | chafats los ossos, | fan-ne solsit, Spill 8303. Mareta meva, que ens xafaran a tots, Atlàntida v. ¿Què se li'n dóna de la margaridoia que aixafa sota el peu?, Canigó i. Xafar les olives: moldre-les en el trull. Especialment: a) Trepitjar; fer pressió amb els peus damunt una cosa (Urgell, Ll., Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, Maestrat); cast. pisar, pisotear. Y els teus sembrats xafar-ne de l'enemich los peus, Collell Flor. 2. Ni aterit ni calorós, dixarà de xafar lo portal, Pascual Raval 2. «Ves amb compte, que m'has xafat!» (=m'has trepitjat).
|| 2. fig. Vèncer; fer perdre la força; produir gran depressió per cansament, malaltia, ruïna material o moral; cast. chafar, aplastar. Poch acostumat a sortir a fora, aquella jornada l'havia d'haver xafat, Genís Quadros 167.
|| 3. fig. Parlar, dir coses seguit seguit, però sense gaire justesa o encert (or.). Y els versos d'Ovidi eren xafats tan alegrement com los d'Horaci, Genís Mercè 26. Ben xafat!: es diu per mostrar aprovació per allò que algú acaba de dir; cast. bien dicho!
|| 4. refl. Rebentar-se de riure (Gironès); cast. desternillarse. «Jo no podia riure, però per dintre em xafava».
    Loc.—a) Xafar la guitarra a algú: vèncer-lo, superar-lo o posar-lo en mala situació (Vallès, Penedès, Ribera d'Ebre, Cast.). Tots tenen lo punt necessari per a no dixar-se xafar la guitarra per ningú, Moreira Folkl. 351.—b) Xafar-se les orelles: ser molt beneit.
    Fon.: ʃəfá (Gironès, Empordà); ʧafá (occ.); ʧafáɾ (val.); əʃəfá (or. en general); əʧəfá (Vendrell, men.).
    Etim.: d'una arrel ʧaf-, onomatopeia de l'esclafament. El mot vertaderament català és esclafar; sembla que xafar i aixafar han d'haver entrat en el català per conducte del castellà chafar. La pronúncia atxafar, amb ʧ africada, del Vendrell i de Menorca, sembla confirmar-ho.