DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. XALAR v. intr. o refl.
|| 1. Sentir gran plaer; divertir-se alegrement; cast. gozar, disfrutar. a) Usat com a intransitiu (Empordà, Mall., Men.). «No em tornaré enamorar | de fadrí de fora vila; | com de l'amor estic rendida, | xala de fer-me penar» (cançó pop. Mall.). Si en veys un altre que xala | d'anar sempre embirombat, Ignor. 33. Tu ací dalt, xalant, i jo aquí, que em cremo?, Ruyra Parada 42.—b) Usat com a reflexiu (xalar-se), a vegades reforçat amb el pronom personal femení la (xalar-se-la) (or. i occ. en general). «Mira aquests, com se la xalen!»«Ara em xalaré bevent aigua fresca». «Si et vols xalar, vine al teatre». Amb un bonic cavall vos xaleu sus d'un brec, Saisset Versos nous 8. Talment sembla que es xalen en un bany de plaer, Ruyra Pinya, i, 142.—c) substantivat m.: Gran plaer, gust intens. L'hora baixa és un xalar, Salvà Poes. 74.
|| 2. refl. Burlar-se, riure's d'algú o d'alguna cosa (Urgell); cast. burlarse. «Prou enfadat estava jo, però ell encara se'n xalava» (Massalcoreig).
    Fon.: ʃəɫá (pir-or., or., bal.); ʧaɫá (occ.).
    Etim.: del llatí exhalare, ‘respirar’, ‘esplaiar-se’. És dubtós si xalar és paraula patrimonial del llatí de Catalunya, o si ens ha vingut per conducte de l'it. scialare (també usat pronominalment, scialarsela), que té el mateix significat que el nostre xalar.

2. XALAR v. intr.
Fugir, anar-se'n (en l'argot dels malfactors). Si hi ha bronca, xales, si pots, o, si no, et deixes agafar, Vallmitjana Crimin. 28.
    Etim.: del gitanesc chalar, ‘anar, caminar’, que sembla ser d'origen sànscrit (cf. Wagner Argot 102; Corominas DECast, s. v. chalar).

3. XALAR v. tr.,
reducció vulgar de eixalar. ‘tallar les ales’ (Saura Dicc.).