Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  xerrac
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

XERRAC m.
Instrument consistent en una fulla d'acer que té una vora dentada i va fixada per un extrem a un mànec, i serveix per a serrar; cast. serrucho. N'hi ha de tres classes principals: Xerrac de fulla: el que té la fulla senzilla i sol esser relativament gran. Xerrac de beina o de molla o de costella o d'esquena o de retaló: el que és petit i té la fulla reforçada amb un regruix tot al llarg de l'esquena o vora oposada a la del tall. Xerrac de punta: el de fulla estreta i acabada en punta. Aquests xerracs són els normals i s'anomenen xerracs de mà. Per extensió, es diu xerrac de dos o de bosc la fulla de serrar que té un mànec a cada extrem, és manejada per dos homes iserveix per a serrar troncs o pedreny gros. Generalment, el xerrac es distingeix de la serra pel fet que aquell té un simple mànec o dos mànecs als extrems de la fulla, i la serra va muntada a un bastiment o marc.
    Var. form.:
xorrac (Unum xorrach, doc. a. 1388 ap. BSAL, xi, 152; I xorrach ab son mànech, doc. a. 1490 en Arx. Cúria Fumada de Vic); surrac (Un surrach e una petita podadora, doc. a. 1430, de Torredembarra, ap. Aguiló Dicc. vii, 336); xerroc.
    Fon.:
ʃərák (pir-or., or.); ʧerák (Tremp); ʧurák (Pobla de S., Bonansa, Fraga, Massalcoreig, Camp de Tarr.); ʃorák (mall.); ʃurák (men., eiv.); surák (Gandesa, Calasseit, Tortosa); ʃərɔ̞́k (Manacor).
    Intens.:
—a) Augm.: xerracàs, xerracarro.—b) Dim.: xerraquet, xerraquetxo, xerraquel·lo, xerraqueu, xerracó, xerracoi.—c) Pejor.: xerracot.
    Etim.:
derivat de serra amb modificació de la sibilant inicial i adopció de sufixos -ac, -oc, per expressar més vivament el soroll estrident i esqueixat que fa aquest instrument en serrar (onomatopeia anàloga a la que es troba en el cast. charrasco).