DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATXERRAC m.
Instrument consistent en una fulla d'acer que té una vora dentada i va fixada per un extrem a un mànec, i serveix per a serrar; cast. serrucho. N'hi ha de tres classes principals: Xerrac de fulla: el que té la fulla senzilla i sol esser relativament gran. Xerrac de beina o de molla o de costella o d'esquena o de retaló: el que és petit i té la fulla reforçada amb un regruix tot al llarg de l'esquena o vora oposada a la del tall. Xerrac de punta: el de fulla estreta i acabada en punta. Aquests xerracs són els normals i s'anomenen xerracs de mà. Per extensió, es diu xerrac de dos o de bosc la fulla de serrar que té un mànec a cada extrem, és manejada per dos homes iserveix per a serrar troncs o pedreny gros. Generalment, el xerrac es distingeix de la serra pel fet que aquell té un simple mànec o dos mànecs als extrems de la fulla, i la serra va muntada a un bastiment o marc.
Var. form.: xorrac (Unum xorrach, doc. a. 1388 ap. BSAL, xi, 152; I xorrach ab son mànech, doc. a. 1490 en Arx. Cúria Fumada de Vic); surrac (Un surrach e una petita podadora, doc. a. 1430, de Torredembarra, ap. Aguiló Dicc. vii, 336); xerroc.
Fon.: ʃərák (pir-or., or.); ʧerák (Tremp); ʧurák (Pobla de S., Bonansa, Fraga, Massalcoreig, Camp de Tarr.); ʃorák (mall.); ʃurák (men., eiv.); surák (Gandesa, Calasseit, Tortosa); ʃərɔ̞́k (Manacor).
Intens.:—a) Augm.: xerracàs, xerracarro.—b) Dim.: xerraquet, xerraquetxo, xerraquel·lo, xerraqueu, xerracó, xerracoi.—c) Pejor.: xerracot.
Etim.: derivat de serra amb modificació de la sibilant inicial i adopció de sufixos -ac, -oc, per expressar més vivament el soroll estrident i esqueixat que fa aquest instrument en serrar (onomatopeia anàloga a la que es troba en el cast. charrasco).