DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

XERRAR (i més dial. xarrar). v. intr. i tr.
|| 1. Parlar molt, excessivament o inoportunament; cast. charlar. Aprés havem tornat xarrar ab ella, doc. a. 1574 (arx. mun. d'Igualada). Hi ha gran abús en lo pujal laichs en lo chor y axí xerrant et àlias perturben los capellans, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 828). Vós no feu sinó xarrar, Lacavalleria Gazoph. Parlen, xerren y forse festetjen en la iglésia, doc. a. 1620 (Hist. Sóller, ii, 855). Aquells bergantellots... xarraven gruixat ferm, Alcover Cont. 18.
|| 2. Dir, contar per indiscreció o per malícia (una cosa que caldria no manifestar); cast. contar, ir con el cuento. Es clar que un hom s'agradaria de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca, Ruyra Parada 58. Aquest moixonet és capaç de xarrar al meu enemic lo meu amagatall, Lluís Rec. 44.
|| 3. Murmurar, parlar malament d'algú o d'alguna cosa, manifestant els seus defectes reals o suposats; cast. murmurar. «No vagis amb aquesta al·lota, que l'han xerrada molt».
|| 4. Parlar (vulg. mall.); cast. hablar. «He de venir a xerrar amb vostè». «Aquest sap xerrar tres idiomes».
|| 5. Produir certs ocells llur crit especial insistent i semblant al parlar de les persones; cast. parlar, charlar. El pardal xerra, Verdaguer Folkl. 29.
    Loc.—a) Xerrar amb les mans: manotejar molt en parlar.—b) Xerrar més que una cotorra, o més que un advocat, o més que el vi, o més que setze, o més que un sac de nous, o més que no donen per amor de Déu, o xerrar pels colzes o per les butxaques: xerrar molt, parlar amb massa insistència.
    Refr.—a) «Quant més xerren, manco s'entenen».—b) «Qui xerra, s'erra»; «Qui molt xerra, molt erra»; «Qui molt xerra, sovint s'erra»; «Qui molt xerra, molt esguerra»; «Qui molt xerra, molt s'esberra»: significa que les persones que parlen molt solen dir disbarats.—c) «Qui xerra, paga»: vol dir que els qui parlen indiscretament solen tenir males conseqüències.—d) «El xerrar fa xerrar»: significa que la murmuració o la xerrameca indiscreta provoca altres xerrameques que compliquen les coses.
    Fon.: ʃərá (or., bal.); ʧará (occ.); ʧaráɾ (val.); ʃará (alg.).
    Conjug.: regular segons el model cantar. En el català oriental i baleàric són usuals les formes rizotòniques amb e (xerro, xerres, xerra, etc.); en el català occidental i valencià, on les formes no rizotòniques tenen el radical amb a clara, també té a en les rizotòniques (xarro, xarres, xarra, etc.).
    Etim.: onomatopeia a base d'un radical ʧaɾɾ- o ʧeɾɾ-, que ha donat origen a l'italià ciarlare, cast. charlar, aragonès charrar i altres formes romàniques.