DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

XUCLAR (ant. suclar): v. tr.
|| 1. Atreure per aspiració a dins la boca el contingut d'una cosa, especialment un líquid; cast. chupar, sorber. Lampreses qui encalsauen | sauogues per a xuclar. Turmeda Diuis. 4. Per talent de menjar dàtils sucla al pinyol, Jahuda Dits, c. 65. Tenien la un genoll ficat en terra e succlauen-li les mameles, Genebreda Cons. 21. Lo que se pot beurer xuclant: Hic haec Sorbilis, hoc le, Lacavalleria Gazoph. Els papallons només saben xuclar de flor en flor, Rosselló Many. 217. a) absol., Atreure per aspiració el moc del nas cap a les vies digestives. «No xuclis, que és molt lleig!»
|| 2. Atreure i encloure dins si mateix una cosa; cast. sorber, sumir. A cada pas lo xucla un nou abisme, Atlàntida introd. Caribdis, que xuclava vaxells sencers, Roq. 51. Tota rel xucla la saba, Obrador Arq. lit. 2. a) fig. Consumir, fer desaparèixer ràpidament. Aquella gelor intensament freda que fins la vida ens xucla, Pons Com an. 166.
|| 3. (dial. i abusivament) Sucar, abeurar una cosa ficant-la dins un líquid (pir-or.); cast. mojar. Tens pas calques carquinyolis per aquí, que els xuclaré dins d'aquesta xocolata?, Cerdà Angeleta 231.
    Loc.—a) Xuclar-se els dits, d'una cosa: trobar-la molt bona, prendre gran gust de menjar-la o de beure-la.—b) Xuclar la sang a algú: treure profit del seu esforç, dels seus béns que hom li pren o li fa perdre, etc.
    Var. form.: xucar, xuplar.
    Fon.: ʃukɫá (or., bal.); ʧukɫá (occ.); ʃuká (pir-or.); ʧupɫáɾ (val.).
    Etim.: onomatopeia del soroll que es fa en atreure un líquid per aspiració.