DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. XULLA (i ant. sulla, dial. xuia). f.
|| 1. Cansalada (Mall., Men., Eiv.); cast. tocino. Posen... cinc o sis taiadons de xuia, Alcover Cont. 221. Xulla fresca: la cansalada de porc mort de fa poc (Men.); cast. saladillo, maharrana. Xulla vella: la cansalada que es guarda amb sal per a ser menjada durant molt de temps (Men.); cast. tocino salado. Panna o Tauló de xulla: tros gros de cansalada; cast. témpano de tocino.
|| 2. Carn de porc, no sols cansalada sinó també carn magra (té aquest sentit en alguns pobles de Mallorca, com Felanitx, Porreres, Santanyí, S'Alqueria Blanca, Els Llombards). Xulla blanca: la cansalada (es diu en els pobles citats, per distingir-la de l'altra carn del porc). Xulla vermella: la carn que no és cansalada, i que, pastada, resulta de color vermell i serveix per a fer sobrassades. Xuya blanca y mellas, doc. a. 1772 (arx. de Felanitx).
|| 3. Llenca de cansalada fregida (Empordà); cast. torrezno. Sulla, o tallada de carn salada: Segmentum carnis suillae, Nebrija Dict. Chulla o carbonada: Offella, offula, Pou Thes. Puer. 132. Una truita d'ous amb xuies o un plat de carn amb arròs, Víct. Cat., Ombr. 67. Menjar xulles: menjada de carn de porc, acompanyada de vi, que es fa el dia que maten el porc (Osor).
|| 4. Carn magra de porc (Plana de Vic, Pallars, Urgell, Ll.); cast. magro. Se dóna a esmorzar un plat de talls de xulla o carn magra, Serra Calend. folkl. 324.
|| 5. Carn del coll i bescoll del porc, que té cansalada i magre (Llucena).
|| 6. Costella de porc, de corder, de cabra o de boví, amb una porció de carn adherida, que es menja fregida o torrada (val.); cast. chuleta.
    Loc.
—Ser com sa xuia de verro: ser una persona de mal gènit i cada vegada més mal de sofrir (Sineu).
    Refr.
—«Aleluia, aleluia: qui no mata porc, no menja xuia».
    Fon.: ʃúјə (or., mall., eiv.); ʧúʎa, ʧúʎɛ (occ., val.); ʃúə (Sóller, Sa Pobla, Porreres, Ciutadella); ʃúɛ (Maó, Alaior).
    Intens.: xullassa, xulleta, xullota.
    Etim.: probablement, segons explica Corominas DECast, ii, 90-91, del llatí axungia, ‘greix d'animal’, que donà normalment en català ensunya o ensuia o *enxunya, que es convertí per dissimilació de palatals en *enxulla, i després, per separació de l'element en- interpretat falsament com a prefix, quedà reduït a xulla.

2. XULLA f.
Tall fondo fet a alguna part del cos, especialment a una mà (Empordà); cast. corte.
    Fon.: ʃúјə (or.).

3. XULLA f.
|| 1. Xolla (Labèrnia-S. Eicc.).
|| 2. Trena petita dels cabells d'una dona, o de les crins d'un cavall (Camp de Tarr.); cast. crizneja, soguilla.
|| 3. Caixa d'espiga, sobretot la que té arestes o punxa (Empordà); cast. cascabillo.
|| 4. Seny, senderi (pir-or., Cast.); cast. seso, caletre. De la poca xulla i formalitat del ditxós sastre, Pascual Tirado (BSCC, i, 151). Era un rat camperol de xuya limitada, Caseponce Faules 164.
    Loc.
—Tocar la xulla a algú: donar un cop amb la mà plana al cap d'algú a qui acaben de tallar els cabells (Vall-de-roures).
    Fon.: ʃúјə (Empordà, Rosselló); ʧúʎə (Camp de Tarr.); ʧúʎa (val.).
    Etim.: la mateixa de xolla?