DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CRIT m.: cast. grito.
|| 1. So o conjunt de sons fort i penetrant llançat per boca d'una persona o d'un animal. Als crits que l'infant gità com lo lop lo pres, se despertà lo pastor, Llull Blanq., 49, 1. No sentien sinó plors e crits, Boades Feyts 101. En açò arriba al temple lo crit de ses germanes, Atlàntida, iii. Lo crit sublim escolta de l'àguila marina, Costa Poes. 44. Proferí un crit sord, Ruyra Parada 31. Els verbs que més s'usen amb crit són donar, fer, llançar, pegar: Los mortals crits que dauen per lo gran perdiment que feyen, Tirant, c. 5. Férem un crit davant d'una agrupació de cases: ningú respongué, Verdaguer Exc. 20. Fa un gran crit i arrenca un plor, Maragall Enllà 34. Cridar grans crits (ant.): fer crits molt forts. E quasi fora exit de seny, començà a cridar grans crits e a fer lo pus fort e maior dol del món, Curial, i, 13.
|| 2. Paraules pronunciades en veu molt alta. Perçò a grans crits parlant tots cridauen, Passi cobles 35. Dient amb un crit: Déu vos salve, Maria, Verdaguer Flors 95. «Parlar a crits»; «Dir les coses a crits». Alçar el crit: posar-se a parlar en veu molt alta i amenaçadora. Pegar un crit a qualcú: donar-li una renyada enèrgica. Haver-hi crits: haver-hi converses violentes, de gent que discuteix enèrgicament o que s'insulta. Crit de guerra: paraula, locució o frase que es pronuncia a grans veus per enardir els combatents. Entre els minyons del pla i los de la serra | va a rompre, valga'ns Déu!, lo crit de guerra, | quan altre crit més aspre los agermana a tots, Canigó i. Crit d'alarma: paraula, locució o frase (com «a l'arma!», «foc!», «lladres!», etc.) que es pronuncia a altes veus per avisar la gent d'un perill imminent. Crit de venedor: paraula o frase pronunciada fort pels venedors per anunciar llur mercaderia. Tornarà s'estiu... amb es crits d'ets horxateros per devora es cadafal, Roq. 4. Especialment: a) Invocació; acte de pronunciar en veu alta el nom de qualcú perquè acudeixi. Cridau nostre Senyor Déu lo Sanct Sperit, que tantost deuallarà al vostre crit, Villena Vita Chr., c. 270. Donar (o fer) un crit a qualcú: cridar-lo; pronunciar fort el seu nom perquè acudeixi. Donar crit a qualcú: dir el seu nom en veu alta, per saludar-lo, per fer-lo sortir o venir, etc. «Al passar pel vostre carrer, des de l'entrada vaig donar el crit a la teva dona» (Camp de Tarr.).
|| 3. Fama, anomenada; veu pública d'una cosa. Les llengües de més crit, per més segles y més inspirades plomes conreades, Marian Aguiló (ap. Obrador Arq. lit. 52). Vilanova que aleshores començava a tenir crit de adornista, Collell Fadrin. 32. Sangrador?... Són gent molt currutaca y de molt crit entre les minyones de servey, Vilanova Obres, viii, 193. Fer crit: dir se molt una cosa, córrer-ne la veu pública.
|| 4. La veu especial de cada casta d'animal. «El crit del porc és el grunyit».
|| 5. fig. So fort i penetrant d'una cosa inanimada. Aixeca una campana angèlic crit, Verdaguer Idilis.
    Loc.—a) Crits i amunt!: expressió que indica geni, gosadia, coratge (Barc.).—b) Haver-hi uns crits d'Israel: haver-hi molts crits de baralla o discussions violentes (Empordà).—c) Arròs amb crits: arròs broix, sense tallades (Cast.).—d) Esser un crit de no moure's al rei: esser una cosa demanada a un preu molt excessiu.
    Refr.—a) «Hi ha mals que no volen crits» (Manresa).—b) «Molts crits i pocs cops»: vol dir que convé avisar molt i no pegar gaire als infants per educar-los.—c) «A la taula i al llit, al primer crit» (Cat., Val.).
    Fon.: kɾít (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:—a) Augm.: cridàs, cridarro, cridot.—b) Dim.: cridet, crideu, cridiu.—c) Col·lectius: cridera, cridadissa, cridòria, crider.
    Etim.: derivat postverbal de cridar.