DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATSEMBLAR v. intr.: cast. parecer.
|| 1. usat copulativament, Esser en aparença; oferir-se als ulls o a la imaginació com si fos tal o tal cosa. a) Amb predicat substantival. Semblauen dos leons, Tirant, c. 65. Me semblaua merauella ço que deyes, Genebreda Cons. 190. Los seus brassos semblen rames de carrascha, Coll. Dames 1048. D'una nau lo costellam, | de lluny sembla una ossamenta, Guiraud Poes. 1. Unes valones que semblaven les ales... d'un auceliàs de niu, Ruyra Parada 24.—b) Amb predicat adjectival. Dura cosa li semblava de dexar la orde, Desclot Cròn., c. 2. La resposta... li semblava massa crua, Pere IV, Cròn. 168. Hoyt he moltes coses que semblen més poètiques que existents, Metge Somni iii. Tes paraules nos semblen confuses, Passi cobles 24. Jamai la terra li semblà tan trista, Canigó x. Com neix, ja sembla mustia, Salvà Poes. 7.—c) Amb predicat verbal en infinitiu. Amor fa semblar los trebayls qui són greus esser leugers, Llull Int. 279. Los astres i móns semblen parar-se a oir la nova, Atlàntida iv.—d) Usat impersonalment, amb predicat verbal en modo personal. Mal li fa e no sembla que li uuyla be, Jaume I, Cròn. 1. Ja'm semblava ves les gotes, Coll. Dames 36. Me va semblar que la porta cruixia, Ruyra Parada 18. Semblava que al rentador de la vila s'hi haguessin aplegat un estol de follets, Víct. Cat., Ombr. 53.—e) En frase interrogativa. E dels hòmens, diguí yo, què te'n semble?, Metge Somni iv.
|| 2. usat intransitivament, Tenir la mateixa forma o qualitats d'un altre; acostar-se a algú o a alguna cosa en la seva figura, qualitats o manera d'esser; cast. parecerse, asemejarse. a) Amb complement introduït per la preposició a. En aquell fill qui semblaua al rey, Llull Felix, pt. ii, c. 1. Yo us consell que semblets a vostres antecessors, Desclot Cròn., c. 168. No y ha animal ningun que tant semble ni retraga al pare, Dieç Menesc. ii, 3.—b) Amb complement introduït per la preposició amb. Les obres que fan los hòmens no semblen ab les obres que fan les bèsties, Llull Cont. 106, 4.—c) Amb pronom recíproc. Lo voler de Déu e de hom se semblen en bonea, Llull Felix, pt. viii.—d) Usat pronominalment (ús modern). El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar, Verdaguer Exc. 66.
Loc.—a) Tenir a qui semblar: tenir qualitats o defectes que ja tenien els pares o avantpassats.—b) Semblar-se dues coses com un ou a una castanya: no semblar-se gens.
Refr.—a) «Els tests semblen a les olles»; «Els testos se semblen a les olles, del mig o de les vores»: significa que els fills solen heretar les qualitats dels pares.—b) «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare»: es diu per justificar o explicar les qualitats i tendències d'algú que les té per herència.—c) «Mai s'ajunten fins que se semblen»: es diu quan es parla de dues o algunes persones que van juntes i tenen les mateixes qualitats o defectes.
Var. form.: assemblar.
Fon.: səmblá (pir-or., or., bal.); əsəmblá (or., bal.); semblá, asemblá (occ.); sembláɾ (val.).
Conjug.: regular segons el model cantar. A la regió oriental de l'Empordà existeix la forma semblia, semblies, etc., a més de semblava semblaves, en el pretèrit imperfet d'indicatiu (Palamós, Palafrugell, St. Feliu de G., etc.).
Etim.: del llatí sĭmĭlāre, mat. sign.