DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BIAIX m.: cast. sesgo.
|| 1. Obliqüitat, desviació de l'angle recte. Impossíbol cosa que hom pusca veer en sa presencia totes les coses corporals segons la manera que estan en través o en biaix o en perlonc o en estant, Llull Cont. 219, 19. Custura no y avia gens traves biax galiamens, Biblia Sev. 199. Tallau la ploma al biax, Anim. Caçar 28. Com d'un barret colossal, ab alas... venint de biaix a la vista, Genís Mercè 9. Mirar de biaix: mirar tort (Barcelona).
|| 2. Desigualtat, manca de regularitat. Que vostres cobles vos les feu | ab tals biaxos | que adés son alts adés son baxos | los vostres vesos, Llaors St. Cristòfol 556.
|| 3. ant. Direcció determinada d'un assumpte o d'una manera d'obrar. De hont ell tingué gran alegria, vehent que lo seu intent prenia un biaix tant bo, Lacavalleria Gazoph. Poch me importa, de qualsevol biaix que vos prengau lo que jo dich, id. Jo no sé quin biax pendrer pera terminar aquest negoci, id.
|| 4. met. Dificultat, obstacle. Prou envejes que li tenen... treballant en anujar-lo y sercar-li biaxos perque sen vage de la universitat, doc. a. 1537 (arx. mun. d'Igualada).
    Loc.—a) Parlar de biaix: desviar la conversa. Pera exirse del mal pas, ell volgué parlar de biaix, o de altre cosa, Lacavalleria Gazoph.—b) Treure biaixos: treure profit de diverses maneres (Mall.). Y lo qu'es per trèure biaxos, ja hu som trempat per axò, Roq. 22. Ja treurem es biaxos per un altre cayre, Alcover Rond. ii, 283.
    Fon.: biáʃ (pir-or., or., bal.); biáјʃ (occ., val.); biǽʃ (Palma, Felanitx).
    Intens.: biaixet, biaixot, biaixàs.
    Etim.: encara insegura, després de moltes hipòtesis que han intentat explicar-la. Diez EWb 51 proposà l'ètim llatí bifax, ‘de dues cares’, que té l'inconvenient de suposar una evolució fonètica inadmissible; Ant. Thomas proposà més envant l'origen *biansius, que seria resultat del llatí bis+ansa; E. Bourciez intentà explicar el mot per via d'una forma *bifasius, format de bifarius amb contaminació del gr. διφάσιος; aquestes dues etimologies també són poc probables perquè topen amb serioses dificultats fonètiques. Holthausen i Liljeholm han defensat l'ètim llatí *biaxius, ‘de dos eixos’. Brüch, en Neuph. Mit. xxii, 117 i xxiii, 93, proposa l'origen del gr. ἐπικάρσιος, ‘oblic’, que segons ell seria tornat *bigassiu en gal·lo-romànic, i de bigassiu vindrien el francès i provençal biais i el català biaix. Aquesta teoria és estada acceptada per Wartburg FEW, iii, 230, que la raona d'aquesta manera: «Aquest mot (epicarsios) es degué introduir, com tants d'altres elements grecs, per la via de Massilia. En gal·lo-romànic devia tornar *bigassiu, com es pot veure pel que diu Claussen en Rom. Forsch. xv, 838, 839, 870; *bigassiu devia tornar bigais, i aquesta forma devia perdre la -g- en llenguadocià, i esporàdicament en altres dialectes». Meyer-Lübke REW, 3.a ed., 1072, no accepta aquesta etimologia, que considera—encertadament—artificiosa, i es conforma amb un hipotètic *biasius, d'origen desconegut i d'existència més que dubtosa. Darrerament, Corominas DECast, iv, 723-724, ha proposat un origen occità: biaissar, que seria compost del llatí bĭs (de sentit pejoratiu) i anxiari, ‘inquietar-se, disgustar-se de quelcom’, i després ‘apartar-se, desviar-se’, que, del significat psíquic, hauria passat al sentit físic o material, i biaix seria doncs un derivat postverbal de biaissar.