Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  arlot
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARLOT m. ant.
|| 1. Home vil, de mala vida; cast. arlote Davant una taverna on havia ajustats gran re de tafurs e de gulliarts e de arlots los quals bevien en la taverna e cantaven e ballaven, Llull Blanq. 76. Ab consentiment de arlots e de gent vil de la vila se'n entrà layús, Pere IV, Cròn. 233. N'arlot, pus així sots orat, Metge Fort. 79. a) Rei Arlot: oficial que hi havia a València en els segles XIII i XIV, encarregat del regiment dels bordells i de governar les dones públiques. En Pere IV suprimi aqueix càrrec dia 6 de març de 1337, per llevar els grans abusos que els reis-arlots cometien (V. el decret de supressió, ap. Col. Bof. viii, 184 ss.).
|| 2. Noi; cast. muchacho. Com nos veu fer obres de minyons e de arlots, Eximenis Angels, 70 v.o (Aguiló Dicc.). E com trobà | sant Agustí | aquell fadrí | riba la mar | volent buydar | l'aygua en un clot, | li dix: Arlot, | que penses fer?, Spill 15482.
|| 3. D'arlot: de galop; cast. a galope. E isquem trotan e d'arlot contra alí on hauia estada la batayla, Jaume I, Cròn. 60.
    Var. ort.
moderna: al·lot.
    Etim.:
l'origen de arlot és avui desconegut; trobam formes paral·leles en el prov. arlot, fr. ant. herlot, cast. arlote, it. arlotto, ingl. harlot, però per explicar-ne l'origen ens veiem limitats a suposar una arrel arl- o harl-, probablement d'origen fràncic: cf. M. Delbouille en «Etymologica Walther von Wartburg» 167-185.