DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. CANTELL m.
|| 1. Aresta de l'angle sortit que formen dues cares contigües d'un cos polièdric; cast. esquina. Damunt una escalonada que ja havia perdut tots es cantells, Roq. 41.
|| 2. La cara més estreta d'un cos cairejat, per oposició amb el pla o cara més ampla; cast. canto. Estar o posar de cantell: estar o posar una cosa de manera que reposi damunt la seva cara més estreta. A obs de pahimentar de cantell la cuyna, doc. any 1451 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 3. Cornaló, extremitat d'un cos en la qual es topen dues línies del seu perímetre; cast. esquina. Los cuatre cantells de dit fogasser, Soler, Agric. Men. 52.
|| 4. Fragment exterior d'una cosa; cast. trozo, cantero. En l'una mà tenc un anap, e en l'altra un cantell de pa, Metge Fort. 59. Vírats cantells de scuts caure per cada part, Curial, ii, 18. Del ca qui veu que son senyor li tramet un cantell de pa o de carn, Collacions, 256 (ap. Aguiló Dicc.).
Refr.
—«Del pa de mon compare, bon cantell a mon fiol»: vol dir que tothom sol esser molt generós en tractar-se de donar coses d'altri (Mall.). Que puix bon cantell del pa del compare donar s'acostuma, Proc. Olives 765.
Fon.: kəntéʎ (or., bal.); kantéʎ (occ., val.).
Intens.:—a) Augm.: cantellàs, cantellarro, cantellot.—b) Dim.: cantellet, cantelletxo, cantellel·lo, cantelleu, cantelló.
Etim.: del llatí canthĕllu, derivat dim. de canthus, ‘angle’, ‘vora’.
2. CANTELL m.:
V. coltell.
Refr.
—«Qui de cantell mata, de cantell mor» (Eiv.).